El president electe dels Estats Units d'Amèrica del Nord, l'inefable Donald Trump, ha posat de moda fer política mitjançant la difusió a les anomenades xarxes socials de missatges (Twitter, en l'argot informàtic) que no excedeixin els 140 caràcters. No sabem, de moment, si aquesta limitació forçada obeeix al condicionament del medi triat o es deu a alguna classe d'insuficiència intel·lectual per part de qui llança el missatge i a la curtedat de gambals d'aquells a qui va dirigit. D'altra banda, aquesta forma de comunicar s'adapta perfectament a la tendència general a la fragmentació, a l'anàlisi superficial i als criteris canviants. En vista d'això, em prenc la llibertat de dividir el text de l'article en compartiments estancs. A veure què passa.

- Una responsabilitat en diferit. Catorze anys després de la tragèdia del Yak-42, el Consell d'Estat ha emès un informe en el qual s'estableix la responsabilitat (no penal) del Ministeri de Defensa, el titular del qual era llavors Federico Trillo, en la contractació d'un avió de transport en males condicions tècniques, en la repatriació precipitada de les víctimes, i en la confusió de cadàvers. Mariano Rajoy, interrogat sobre la possibilitat de cessament de Trillo com a ambaixador a Londres, va reaccionar dient que l'assumpte va passar fa molt de temps, amb la qual cosa estableix una nova teoria sobre la prescripció de les responsabilitats polítiques que no lliga amb els terminis establerts en les lleis civils i penals. I per rematar la feina, va encarregar a la senyora Cospedal la missió de fixar al Congrés la postura del Govern. Una acreditada especialista a justificar indemnitzacions en diferit, com es va posar de manifest en el cas Bárcenas.

- Ni es compra ni es ven. El futbol ?diuen? és una passió compartida i una devoció irrenunciable a uns colors. Pensàvem ingènuament que, atesa aquesta especificitat tribal, el futbol escaparia a la temptació de constituir-se en una entitat capitalista ja que els sentiments estan al marge de les lleis del mercat i, com diu l'espanyolíssima cobla, «l'afecte veritable ni es compra ni es ven». No ha estat així i ara els clubs són objecte de transaccions comercials i empresaris asiàtics s'han fet amos d'importants entitats i les governen ?o mal governen? a caprici des de la distància. Una d'elles és el València. El veterà club valencià passava per una greu crisi econòmica i com a millor forma de resoldre-la es va presentar l'oportunitat de vendre-li la propietat a un milionari amb residència a Singapur. El nou propietari va prometre enormes inversions per fer un equip campió, però la realitat ha estat molt diferent i la perspectiva d'un descens de categoria pren cos entre l'entristida massa seguidora.

- Impossible retorn al capitalisme patriòtic. Directament relacionat amb el fenomen anterior. L'inefable Trump va amenaçar dues importants empreses automobilístiques nord-americanes amb fregir-les a impostos i a taxes si s'emportaven les seves plantes a Mèxic per estalviar costos, i aquestes, de moment, sembla que han renunciat als seus projectes de deslocalització. Ara falta saber si aquesta renúncia patriòtica no suposarà també una rebaixa de salaris als obrers. Xuclar i bufar alhora són activitats incompatibles.