La veus a la porta del col·legi. Amb el mocador al cap que, intueixes, oculta el rapat al zero. Els avis esperen els nets, desitjant acompanyar-los sempre en el seu creixement i els seus somnis. La veus, i imagines com afronta la quimioteràpia, amb quina fortalesa resisteix els embats de la vida, els cops del destí, que és despietat i cruel quan menys t'ho esperes.
Apareixen els fills; riuen. I ella somriu d'orella a orella, la il·lusió dels infants regalant-li les ganes de resistir i vèncer el dolor i la malaltia. I tu intueixes quina mena de força interior té aquesta dona per albirar un demà. Per conduir-se a la vida amb la normalitat que observes. I veus aquesta altra mare immigrant, amb la filla petita, parlant pel mòbil amb qui penses que és el fill gran. Dient-li que els vuit euros de l'esmorzar i el pa són tot el que pot gastar avui, i que no li pot deixar els vint euros que demana. Que se'n faci càrrec. Que afronti la realitat, ara que les rebaixes et bombardegen i omplen els racons de la vida.
Fins demà, ni un euro, li diu. I s'allunya de tu, amb la filla agafada de la mà, saltant i cantant cançons de cole. Dues mares que tiren endavant com saben i poden. Fent-se fortes en l'adversitat. Res de nou en l'ordre de les coses. Res de significatiu perquè ha passat així en totes les èpoques. Perquè alguns encara parlin del sexe fort i el sexe dèbil. Perquè vegin vostès les mentides del llenguatge i de la història.
