Res de nou sota el sol», deien els romans. La quasi neonata política del diàleg ha mort abans de veure la llum. El Gobierno d'Espanya se'n fot que el 76% dels catalans vulgui un referèndum per decidir el seu futur. «No és no». I prou. I no serà que Espanya no tingui ara bases per poder «jugar-se-la» amb garanties.

Segons l'enquesta publicada fa dies per La Vanguardia, els independentistes han baixat del 48,4 al 42,3%. I del 76,6% partidaris d'un referèndum, un 59,1% el voldria pactat amb el Gobierno. Només el 37,3% s'inclinaria per la via unilateral si es manté el no. Són xifres que, en un país «normal», farien pensar, i molt, el seu govern, i prendre decisions abans que ho fessin uns altres. Perquè aquí rau el principal perill que el xoc que tants pronostiquen sigui realitat: un immobilisme polític que no és més que el reflex natural del genètic entossudiment antidemocràtic dels seus defensors. «Elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal», deia Adolfo Suárez en començar la Transició. Però a Espanya, la normalitat és el «ordeno y mando», «la Constitución no lo permite», «la soberanía es del pueblo español», «el imperio de la ley». És a dir, que el ciutadà està al servei de la Constitució -com una cotilla que ofega-, i no al revés, com en qualsevol país democràtic, on si el poble canvia, la Constitució també canvia.

I no és que no vulguin resoldre el problema -que tampoc-, és que no poden. Però no pels falsos legalismes que addueixen. No poden perquè Espanya, l'Espanya castellana, no canviarà mai: és imperialista, conqueridora, superba, egòlatra, fidel al seu «mantenella y no enmendalla». I així li va.