El balanç que es pot fer dels vuit anys de Barack Obama és més que depriment: crec que es pot resumir dient que s´ha notat molt poc que feia ja vuit anys que no manava Bush Nen. Més vell i canós, Obama conserva la seva perxa envejable, la seva estampa filiforme, com a suport de credibilitat afegida -la bona presència que deien les nostres mares- d´una veu càlida, persuasiva, de predicador baptista. I dels més eminents. Al final ha passat el que més ens temíem: que tot es limités a una operació d´imatge d´èxit planetari.
El Nobel de la Pau dels noruecs li va arribar, és el mínim que es pot dir, d´una manera prematura i precipitada per a qui vuit anys han estat pocs per acabar amb la infàmia de Guantánamo, menys letal però més cruel que els camps de concentració nazis. No ha estat capaç d´acabar ni amb els conflictes que va heretar ni amb els que va concebre, va encoratjar i va estrenar, el mateix a Líbia que a Síria, el mateix contra l´Estat Islàmic que amb la seva col·laboració. Si la guerra la fan pels motius que diuen, els motius són falsos i dels certs res ens expliquen. Però en aquesta cadena de mentides, alguna cosa està molt clara: els milers de víctimes, el seu dolor, són totalment certs, engreixen comptes esfereïdors.
Un dolor tan cert com la impotència europea: ningú va semblar capaç de dir no a les aventures militars al sud del mar que també és el nostre i, en conseqüència, al nord d´aquest mar carreguem amb la pressió dels refugiats. Qui es comporta amb deshonor, només pel càlcul de beneficis, carrega amb el deshonor i l´augment de costos sobrevingut. Encara hi haurà gent que se sorprengui de la relliscada electoral de la molt dilecta successora d´Obama, Hillary Clinton: la pretensiosa, arrogant, cursi i militarista Clinton que demanava un dron per acabar amb Julian Assange.
Com els mals estudiants, en vigílies de l´examen final, Obama ha volgut fer mèrits d´última hora: carregant contra russos i Israel. I si és que, en realitat, mana molt poc, s´obren altres interrogants sembrats de desassossec.
