Què serà, què serà, què serà?» És la tornada d´una famosa cançó estrenada a l´edició del Festival de San Remo de 1971 que va quedar en segon lloc però en poc temps va acabar donant la volta al món pel sentiment amb què era interpretada, al compàs d´una bonica composició musical i per tot allò que volia transmetre. Parlava de la tristesa d´un home que s´havia vist obligat a abandonar el seu poble, el seu país, tot allò que estimava, a la recerca d´un futur millor, amb la incertesa del que podria passar-li, de no saber què seria de la seva vida. Demanant-li a la vida respostes que no pot donar perquè la vida, per ella mateixa, és pura incertesa constant. Ens agradi o no, és així. «I serà, serà el que serà». Aquesta lletra em sona. Fa molt de temps que ens sona a tots plegats. Amb imatges incloses. Dramàtiques imatges que també han donat la volta al món. Salvant distàncies i diferències, la lletra de la cancó té, per desgràcia, una vigència aclaparadora. Em va venir al cap mentre llegia el passat dissabte, en les pàgines d´aquest diari, que la Creu Roja, amb la implicació d´entitats com Girona Acull, acollirà 20 refugiats de camps de Grècia i Itàlia en 3 pisos a Girona i 2 a Salt. Són les 20 places assignades per l'Estat mentre duri la crisi humanitària, deia un dels titulars.
Som un país solidari des de sempre, amb persones i entitats que col·laboren generosament amb el que poden, seguint molt de prop la realitat pura i dura del dia a dia. Però l´atur, la falta de recursos, l´empobriment dels més desfavorits i també dels que no ho són tant però que perden, cada vegada més, més poder adquisitiu, ens situen en una posició gens beneficiosa i, en segons quins sectors, fins i tot alarmant. Che sarà, che sarà, che sarà?
Formem part de l´anomenada societat de la globalització. Allò que sembla tan llunyà, ho tenim ben a prop. La societat glocal. Ja no hi ha distàncies per a res. Tot el que es pugui produir, ens afecta d´una manera o d´una altra. Efectes directes o efectes col·laterals. Als poders tant se´ls enfot. Cada vegada hi ha més gent que viu en estat precari, provisional, sense cap mena de seguretat. Ja ho deia fa temps Zygmunt Bauman, el sociòleg, filòsof i assagista polonès que ens va deixar el passat 9 de gener a l´edat de 91 anys: Que vivíem en temps líquids -la modernitat líquida-, el mateix que dir que vivim en un món sense consistència. De cap tipus ni en cap àmbit. «El poder s´ha emancipat del control polític i s´està oblidant de les qüestions bàsiques com la salut, l´educació i la qualitat de vida, amb efectes devastadors». «Vivim en una època d´avarícia il·limitada». «Les xarxes socials són una trampa». «El més característic de l'era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Era l´hora de fàbriques de solidaritat i d´utopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència». «No he perdut l´esperança: entrarem en raó».
Aquí ho deixo.
