Avui divendres prendrà possessió Donald Trump com a president dels EUA, en un ambient de divisió radicalment diferent del que es va viure fa vuit anys quan Obama va arribar a la Casa Blanca. Vaig assistir a l'acte com a representant d'Espanya i sóc testimoni de l'entusiasme de les multituds que omplien el mall de Washington el 20 de gener de 2009. Es diria que els problemes del país anaven a desaparèixer de cop amb l'arribada del primer president negre a la Casa Blanca. Aquestes expectatives tan desmesurades com irreals compliquen però no han d'enterbolir la nostra anàlisi.

Obama no volia passar a la història només per ser el primer president negre dels Estats Units i es va marcar tres prioritats: redreçar l'economia, que travessava la pitjor crisi financera i econòmica dels últims vuitanta anys; repatriar les tropes de l'Iraq i l'Afganistan; i donar cobertura mèdica a trenta milions de ciutadans nord-americans que no en tenien.

L'economia, a la vora del daltabaix que va anunciar la caiguda de Lehman Brothers, s'ha recuperat després d'una injecció de 800.000 milions de dòlars i l'atur s'ha reduït a un envejable 5%, que de fet significa plena ocupació. A l'Iraq i l'Afganistan, Obama ha mostrat dubtes, canvis de criteri i enfrontaments amb els militars, com bé recull el llibre Obama's wars de Woodward, i no ha aconseguit repatriar les tropes perquè encara que a l'Iraq només hi ha alguns «assessors» per enfrontar-se a l'Estat Islàmic, a l'Afganistan queden 10.000 soldats per evitar que els talibans tornin. Cap dels dos països s'ha convertit en una democràcia perquè no es poden fer democràcies sense demòcrates, i després de quinze anys de guerra, milers de morts i bilions de dòlars, ni el món ni els Estats Units estan millor ni són més segurs. I l'Obamacare ha complert el seu objectiu malgrat l'oposició que ha trobat al Congrés i en lobbies privats de la medicina, assegurances mèdiques etc. però mostra molts problemes i defectes en la seva aplicació pràctica que no hi haurà temps de corregir si Trump el desmantella.

Obama va elaborar una doctrina militar (Strategic restraint) que s'allunyava de l'unilateralisme de Bush, reservant-se el dret d'intervenir en defensa dels interessos nacionals, però procurant fer-ho amb aliats, repartint despeses i deixant a altres el protagonisme. També volia concentrar-se al Pacífic, cosa que li van impedir la intervenció de Putin a Ucraïna i una Primavera Àrab que no va veure venir tot i haver-la impulsat en el seu discurs del Caire del 2009. El buit creat per la política d'Obama ha estat emplenat per altres actors: Rússia a Europa i l'Estat Islàmic a l'Orient Mitjà, on també ha propiciat una baralla per l'hegemonia regional entre Aràbia Saudita i Turquia (sunnites) contra l'Iran i els seus aliats xiïtes.

Entre els seus fracassos més sonats cal citar les guerres de Síria i Líbia. Els seus desitjos de no veure's arrossegat a la primera s'han traduït en una terrible matança i a la tornada de Rússia a la regió. I el mateix Obama ha reconegut no haver previst els resultats de la defenestració de Gaddafi, com també va subestimar inicialment els recents ciberatacs russos.

Hi ha més fracassos deguts a l'oposició sense misericòrdia d'una Cambra que és republicana des de 2010 i d'un Senat que ho és des de 2013. Els republicans volien que Obama fos un president d'un sol mandat i encara que no ho han aconseguit, li han impedit tancar Guantánamo, fer la reforma migratòria que havia promès als hispans, o retallar el dret a la possessió d'armes que recull la segona esmena. En altres assumptes, Obama no pot donar la culpa a l'oposició com en l'augment de deportacions i d'ús de drons, o d'una violència policial contra els afroamericans que no ha aconseguit aturar. I si ha acabat amb la tortura, no ha perseguit els que l'han aplicat. Tampoc ha frenat els abusos en les violacions massives de privacitat que va denunciar Snowden.

Però també ha tingut èxits importants en la lluita pels drets humans com l'autorització de matrimonis entre persones del mateix sexe, o acabar amb la discriminació per orientació sexual a l'Exèrcit (do not ask, do not tell). I en el camp internacional són innegables els seus importants èxits en la normalització de relacions diplomàtiques amb Cuba (encara que no hagi acabat amb l'embargament, que depèn del Congrés), facilitant així les relacions dels EUA amb la resta del continent americà, i en l'acord nuclear amb l'Iran, que evita que aquest país es faci amb la bomba atòmica i que es desencadeni una carrera nuclear a l'Orient Mitjà.

Potser el més important del llegat d'Obama sigui que ha apostat per un món basat en l'anomenat «consens de Washington», és a dir, democràcia representativa i mercats oberts amb institucions multilaterals forts per a la gestió de les crisis internacionals. I tot això recolzat per la força militar de Washington amb les limitacions a dalt exposades de la doctrina de la Contenció Estratègica. Aquest tarannà, tan diferent del que va marcar la presidència de George W. Bush, va tornar respecte mundial cap als Estats Units i va ser la raó per la qual se li va concedir el premi Nobel de la Pau. El seu discurs de comiat a Chicago mostra el seu orgull per allò aconseguit i la seva preocupació pel futur dels valors democràtics que l'han guiat. Sospito que el trobarem a faltar.