Dacosta ha sorprès els millors gastrònoms amb les seves renovades idees en la culinària de l'arròs. Perfecte coneixedor de la millor tradició arrossera del Llevant, on es troba l'aclamadíssim restaurant El Poblet (Dènia)....». No passaria res si això fos una publicitat emesa des d'Espanya, però pertany a una editorial barcelonina, Montagud. Llevant, per als espanyols i els valencians que volen «oferir noves glòries a Espanya», és una regió que inclou el País Valencià, Múrcia, i fins i tot el «Levante» d'Almeria. És una típica denominació colonial (és el llevant ibèric -i per què no inclou Catalunya?- vist des de Madrid). Però si jo miro cap a València trobo que València queda al sud. El «nacionalisme banal» és un concepte ideat per Michael Billig, Catedràtic de Ciències Socials de la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Fa referència als nacionalismes evidents, d'estat -com ara l'espanyol- que solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o simples «patriotismes». Segons Billig, constitueixen «un tipus important de nacionalisme que era passat per alt per la major part d'analistes: els nacionalismes rutinaris dels estat-nació establerts», sovint percebuts com a «assenyats» enfront dels «perillosos». Els perillosos, nacionalistes, «nazis», etc. som nosaltres, els nacionalismes sense estat, és a dir, sense nació real. Només els colonitzats, com els de l'editorial Montagud, poden caure en una baixesa tan grollera.

Fins i tot Néstor Lujan i Llorenç Torrado van caure en aquesta imperdonable i irreflexiva frivolitat, en la qual cauen tants i tants periodistes, tertulians i gastrònoms que se solen autoqualificar de «no nacionalistes» -com si aquesta denominació, com la pariona de «més enllà de l'Ebre- (Catalunya, si és que acaba, en realitat acaba a la Sénia) no fossin mostres d'un nacionalisme espanyol dominant i «banal». Aquestes denominacions persistents, si ens hi fixem bé, sempre parteixen del centre «colonial»: el País Valencià és al Llevant de Madrid, i el País Basc el seu nord. Com per nosaltres Espanya és Ponent, vet-ho aquí («De ponent ni vent ni gent», fa la dita tradicional, una frase que de forma similar es diu a Portugal sobre Espanya -«de Espanha nâo bon vento nâo bon casamento»-).

La cuina, aparentment un subjecte banal -i «normal»- doncs, també és subjecte del nacionalisme banal, el d'estat, aquell que no es veu i no es reconeix. És el mateix motiu que a França fa utilitzar expressions com «Midi», «Sudoest», «Pyrinéees Orientales» per designar, respectivament, el territori occità, Gascunya i la Catalunya Nord. I on el socialista Manuel Valls acaba d'enterrar definitivament l'existència legal d'un país català (la Catalunya Nord) en englobar-la sota el territori «d'Occitanie», que alhora desmunta el nom d'Occitània aplicat a tots els territoris occitans. O com l'expressió «Norte» -que utilitzen els espanyols i força catalans inconscients- per referir-se al País Basc sense dir un nom nefand, quasi tant com català i Catalunya, pels espanyols! A Catalunya, una fórmula d'èxit per no anomenar el propi país és parlar de restaurants que fan «cuina mediterrània» i «dieta mediterrània», un concepte eteri que no se sap ben bé què és.