Probablement aquest és l'únic diari en el qual un director -periodista en el millor sentit de l'avui poc prestigiada professió- i una empresa editora admeten i publiquen un article com aquest: crític amb el periodisme al servei de poders fàctics ocults, del sensacionalisme per assolir audiència i, alhora, crític amb periodistes que es fan ells mateixos protagonistes de notícies mentre silencien fets contraris als interessos dels amos dels mitjans posseïdors de grans interessos econòmics i financers a més de mitjans que els serveixen d'escuts protectors.
Els dies 11 i 12 molts mitjans d'aquí -paper, digital, ràdio i televisió- van obrir les seves portades amb la «notícia» sobre el comportament en una roda de premsa del llavors encara no en exercici president dels Estats Units amb la «notícia» que aquest havia negat a un periodista de CNN que li fes una pregunta. Als mitjans del seu país va ser notícia però no tan destacada com als d'aquí. Per cert, que al programa de ràdio matinal de més audiència del país vaig escoltar que Trump havia «disparat» contra el periodista o el periodisme.
No sóc cap fan de Trump, ni molt menys. I em preocupen més les coses d'aquí que les d'allà. Vaig escoltar i llegir molt «periodisme» anti-Trump, per la qual cosa posant el focus en aquest tema llunyà es va donar prioritat a aquest personatge odiat per la progressia de mig món i això va silenciar o va relegar a un breu esment temes propers mereixedors d'haver estat notícia destacada perquè es produïen entre nosaltres: globus sonda d'un possible augment en el pagament dels medicaments de la Seguretat Social; pujada considerable del preu de l'electricitat; existència de privilegiats pensionistes i futurs pensionistes del món de la política que sense haver cotitzat ells mateixos sembla que cobren més pensió que el pensionista «normal» que més cobra; exculpacions entre presumptes delinqüents de cognoms políticament coneguts que van rebre milions d'euros de comissions sense informar sobre quines empreses van pagar aquestes comissions milionàries en diners negres?
No segueixo, però crec que hi havia més possibles temes de portada que l'empipament de Trump amb un periodista de la CNN durant la seva roda de premsa, per considerar que la seva empresa havia difós com a notícia una informació no verificada. Sembla ser que emanada des de les clavegueres d'unes agències d'intel·ligència els directius de les quals estaven a punt del cessament i substitució per uns altres afins al nou president. Significatiu és que un dels diaris més afins als Clinton i a Obama i que més es va significar contra Trump des que aquest va ser el candidat republicà a les eleccions no va voler publicar la mateixa «informació» per manca de verificació. I em va sorprendre que al canal 24 hores de TVE en la mitjanit del dia 11 al 12 un dels tertulians va criticar la utilització contra Trump d'aquella «notícia» no verificada.
Dit això, la història del periodisme està plena de notícies falses o falsejades. Sempre hi ha hagut periodistes i amos de mitjans manipuladors. Ho demostra l'historiador Hugh Thomas en l'extens llibre Cuba. La lluita per la llibertat. Un llibre, per cert, en el qual es poden trobar similituds entre la relació actual del poble català amb el govern central i l'independentisme cubà de finals del segle XIX, degut al menyspreu i al maltractactament econòmic rebut des de Madrid. L'historiador relata que, en els anys previs a la independència de Cuba, «en la premsa nord-americana havia començat una nova carrera per aconseguir grans tiratges. Els protagonistes de la contesa eren el Journal de Hearst i el World de Pulitzer». Afegeix que l'editor Hearst va proclamar: «Els periòdics formen i expressen l'opinió pública. Suggereixen i controlen la legislació. Declaren les guerres». També revela, i documenta, com tant als Estats Units com a Espanya es publicaven notícies falses sobre l'independentisme cubà. I narra que els editors Hearst i Pulitzer criticaven des dels seus diaris al pacifista president Cleveland del seu país, de qui es va arribar a publicar que «l'únic aliat d'Espanya és a la Casa Blanca». Poc després, el 1897, McKinley va ser el nou president i estimulat i amb el suport d'aquell periodisme interessat en l'apropiació imperialista de Cuba va declarar la guerra.
Pulitzer, l'home del premi periodístic tan desitjat per alguns i atorgat més d'una vegada a autors de notícies falses, va reconèixer més tard -i així ho recull Thomas- que ell havia fomentat la guerra pels efectes que pogués tenir en la circulació dels seus diaris: el 1897 tenien un tiratge de més de 800.000 exemplars diaris. I els de Hearst més de 700.000. Els diaris oposats a la guerra (Tribune, Post i Times) sumaven 225.000 exemplars entre tots tres. Hi ha, doncs, alguns amos de la premsa sense escrúpols per difondre notícies falses o fer d'inductors de guerres. Cerquen sobretot assolir més audiència i poder d'influència.
