El Govern ha volgut tancar l´assumpte del Iak-42 utilitzant la ministra Cospedal per demanar perdó als familiars de les víctimes. Ho va fer a contracor, amb la boca petita i en nom de l´Estat i de la seva responsabilitat patrimonial objectiva, en un intent més d´eludir la culpa política i amagar el culpable, al qual ni se l´esmenta.

La responsabilitat objectiva existeix quan és suficient que hi hagi un nexe causal entre l´acció o omissió i la conseqüència que porta amb si, al marge de si l´acció o omissió va ser negligent. Quan s´estableix aquest tipus de responsabilitat és per preservar al màxim el principi d´indemnitat de les víctimes, no per suprimir la possible responsabilitat subjectiva del culpable. La indemnització de l´Estat a les víctimes no exclou l´acció de retorn contra el possible culpable, perquè reintegri el que l´Estat va pagar i, per descomptat, no eximeix de la seva responsabilitat política a qui va decidir o va emparar aquesta acció o omissió.

L´Estat és el subjecte d´imputació dels actes del ministre i del govern, però la responsabilitat política recau en aquests, que són els que per bé o per mal adopten la decisions. De res val demanar perdó si no s´assumeix la culpa i és un error centrar el control al govern en l´exigència que demani perdó la ministra o el president, perquè en democràcia el rellevant no és buscar la humiliació política del contrari per després exercir la acció del perdó mitjançant un petó a la ministra sofrent. El que importa és el reconeixement de la culpa i l´assumpció de la responsabilitat política que ­correspongui i ni una cosa ni l´altra s´han vist en la compareixença de Dolores de Cospedal. Al contrari, sota el paraigua de la responsabilitat objectiva de l´Estat, carregant-li la culpa en abstracte, ha donat continuïtat a l´obstinació d´aquest govern i dels anteriors del PP a protegir i premiar els culpables, ja amb una ambaixada ja amb indults. L´Estat no pot demanar perdó mentre el govern es dedica a agrair repetidament els serveis prestats al màxim responsable polític de la tragèdia, el llavors ministre Federico Trillo. En el PP, seguint les maneres de Rajoy, s´ha convertit en norma distanciar-se dels assumptes enutjosos bé no pronunciant el nom de la persona incòmoda, sigui Bárcenas, Barberá o Trillo, bé retraient que es tracta d´activitats llunyanes en el temps.

La insistència dels familiars de les víctimes del Iak-42 i un govern en minoria han obligat que el ministeri del temps el protagonitzi la titular de Defensa i que la llunyania dels fets no hagi estat obstacle perquè resultin esquitxats els responsables polítics de la tragèdia o del seu continuat encobriment. Falta que Rajoy comparegui sense la seva peça habitual, l´impermeable. Està per veure si és sincer aquest canvi d´actitud cap als familiars de les víctimes i la comprensió del seu dolor per la mort i confús enterrament dels seus éssers estimats. Té el govern l´oportunitat de demostrar-ho ara afavorint d´una vegada l´exhumació de cadàvers de les fosses del franquisme. Ni ell ni el PP són responsables de les atrocitats de la guerra civil i de la seva postguerra, però sí de denigrar els que busquen després de vuitanta anys els seus familiars i avantpassats veïns assassinats i soterrats en fosses comunes. Tirar terra sobre l´assumpte és una forma fina de rematar en la llunyania del temps la feina dels que a les cunetes del franquisme van empunyar la pala després de la pistola. Quant costa distanciar-se dels nostres!