Entrem en un moment polític definitori, però sembla que poc es mou a Catalunya. El debat sobre l´organització territorial comença a diluir-se en incorporar-se al conjunt de les reformes pendents que té Espanya. I, de nou, la discussió està derivant cap al dilema «reforma de tot una mica o ruptura de tot l´anterior». Al PP no li queda gaire marge per mantenir l´statu quo després d´haver acceptat la mà estesa de Ciutadans i les abstencions desllorigadores del PSOE. A aquesta ala «reformista» cal afegir-hi, òbviament, PNB i CC. En l´altra, la de la ruptura amb el règim de 1978, se situen Units Podem, ERC, Bildu, etc. A Catalunya, on la crisi del règim va començar fa uns anys, la discussió s´ha centrat en ruptura sí o no i era sinònim d´independència o statu quo. O Junts pel Sí i CUP o PP i els altres. A Catalunya, dins l´espai «reformador» -on juguen C´s i PSC principalment-, l´hegemonia encara no la té ningú. També En Comú Podem té la temptació de jugar aquesta carta o almenys deixar la porta oberta per esgarrapar vots.
Cinc anys de debats sense alternatives, han obligat el PDeCAT o l´antiga Convergència a optar per la ruptura, mentre el 1978 va escollir la reforma. I això ha portat, per exemple, que Puigdemont s´hagi absentat de l´espai ideal per posar sobre la taula debats territorials: la Conferència de Presidents. A l´època Pujol o Maragall s´hauria considerat descafeïnada una conferència de presidents sense Catalunya. És una altra prova que l´aposta suposadament majoritària a Catalunya no és una amenaça per a l´Estat. Aquesta situació d´impàs provoca que tothom estigui a l´espera de què fa l´altre. Es tracta de «dir coses» i no de «fer coses». L´objectiu de tots els partits catalans és guanyar sense programa ni compromisos. Tots esperen que decanti la balança un error dels altres. I qui pateix la manca de sortida són els catalans, que no tenim qui ens defensi. Que ho resolguin aviat, si us plau.
