Patria no només és una novel·la que satisfà els que la llegeixen, sinó que també entusiasmaria els que no la llegiran. S´encadena a Tiempo de silencio, La verdad sobre el caso Savolta o Soldados de Salamina, en definir una època per sobre del seu argument. No obstant això, els radars més afinats hauran detectat el desdeny compromès dels col·legues de Fernando Aramburu. Els escriptors tenen dret a sentir-se ofesos. D´un sol llibre, el seu rival ha desemmascarat la mandra literària.
Ocorre en cada gremi. Enfront dels Woodward i Bernstein del Watergate no sents admiració, ni tan sols enveja. El primer impuls apunta a la vergonya, per no haver-te enfrontat a un treball de similar envergadura. Patria hi era per a qui desitgés escriure-la, només calia un esforçat obrer que piqués tota la pedra, fins a extreure l´escultura de Miquel Àngel que amaga cada peça de marbre.
No cal menysprear l´habilitat dels col·legues d´Aramburu per subministrar un avorriment de qualitat, però Patria els ha desmantellat. Ni tan sols recorre a l´autoficció afònica, que els novel·listes castellans interpreten com un realçament de la figura de l´autor. Els costa aprendre en l´únic llibre valuós de Javier Cercas que la introducció fructífera en l´obra exigeix l´autoirrisió, que els anglesos fan anar amb mestria en el seu self-derision.
Abunden les novel·les fàcils, despreocupadament, amb l´obligació d´adoptar una posició unívoca i gens equívoca davant ETA. A través de dues famílies unides, separades i reunides, Aramburu ha prestat la veu a tots els protagonistes del desastre. Hem grapejat el títol de Hannah Arendt sobre Adolf Eichmann, però l´autor de Patria enfronta el lector amb la banalitat simultània del mal i del bé. Qualsevol pot matar, ningú està disposat a passar-se una vida a la presó.
La coartada literària és que Espanya no estava madura per a un llibre així. L´èxit de Patria, una novel·la que es veu, demostra que el laboriós assumpte estava a l´abast d´un autor sacrificat. Per contra, l´impacte de la novel·la demostra que la situació dista de normalitzar-se. Si els lectors exigissin títols com aquest abans de queixalar un llibre, amb prou feines llegiríem dos volums a l´any. Així ocorre precisament, a ningú li interessen les vicissituds d´un autor amb la seva última parella. El motlle narratiu es va trencar abans que arribés Aramburu, i per evitar la seva fita històrica. Ara proliferaran els plagiadors, que el donostiarra ha de portar a sobre. Imitar és més fàcil que inventar.
