Fa uns dies el Consell de Seguretat de l'ONU ha condemnat la política israeliana d'assentaments en els territoris ocupats de Cisjordània i de Jerusalem Est. És la primera vegada que això passa, perquè fins ara Washington havia vetat sempre les resolucions contràries a Israel. I el cap de setmana setanta països, frustrats per la paràlisi de l'anomenat «procés de pau» (?) entre israelians i palestins, s'han reunit a París per recordar que la comunitat internacional segueix donant suport a una solució de dos estats sobre la base de les fronteres de 1967. Totes dues són males notícies per al govern de Netanyahu.
L'ocupació de terres palestines és il·legal i també els assentaments a les terres ocupades. Això ho sap tothom i també ho saben els israelians, encara que no facin cas, ja que cada dia hi ha més colons. Ja són 400.000 en els territoris ocupats i altres 200.000 a Jerusalem est.
Ara, la resolució 2334 del Consell recorda que és obvi que els assentaments són una violació flagrant del dret internacional, que són il·legals i que són un obstacle per a la pau. Tel Aviv s'ha indignat perquè aquesta resolució complica el seu desig d'accedir al Consell de Seguretat, perquè pot dificultar les seves exportacions des dels territoris ocupats i perquè pot facilitar que els palestins l'acusin davant del Tribunal Penal Internacional. No són qüestions menors i expliquen la ira de Netanyahu, que ha respost desafiant dient que la política de colonització continuarà. D'entrada ha aprovat 600 nous habitatges a Jerusalem oriental, primera fase d'un projecte de 6.500.
En una actitud insòlita per a un president electe que encara no havia pres possessió, Donald Trump va intentar evitar que la resolució s'aprovés. Després de fracassar, va enviar un tuit dient-li a Israel «sigues fort ... el 20 de gener (dia de la seva investidura) arriba ràpid». Ara Trump pot canviar la política seguida des de fa dècades pels EUA. Com a avançament ha anunciat que nomenarà ambaixador a Israel David Friedman, un jueu radical partidari dels assentaments, contrari a l'estat palestí i que vol ubicar l'ambaixada a Jerusalem, cosa que els àrabs considerarien una provocació intolerable i que encendria una altra foguera en una regió on ja en sobren. L'arribada de Trump és un alleujament per Netanyahu.
Obama ha permès que aquesta resolució s'aprovés perquè abans de plegar, i amb la mirada posada en la Història, ha volgut reiterar la posició tradicional dels EUA sobre el conflicte. Però ho ha fet molt tard i només després de donar a Israel el paquet d'ajuda militar més gran de la seva història: 38.000 milions de dòlars en els propers deu anys. Quan es tracta d'Israel, els EUA no tenen les mans lliures.
A Tel Aviv tampoc ha agradat la celebració a París d'una conferència sobre la pau a l'Orient Mitjà en la qual no han participat ni els israelians ni els palestins, encara que aquests l'han lloada. Ha estat com «un casament sense els nuvis», ha dit amb menyspreu Tzipi Livni, exministra israeliana d'Exteriors. La conferència ha reiterat la necessitat de negociacions entre israelians i palestins per a una solució de dos estats vivint en pau i amb fronteres segures. Em temo que és un altre gest per a la galeria que tampoc tindrà efectes pràctics.
Perquè Tel Aviv no vol i els palestins, dividits entre Fatah i Hamas, no poden. Netanyahu presideix un govern ultradretà dominat per extremistes nacionalistes i religiosos que consideren Israel com un estat jueu, primer, i democràtic, només després. Aquest govern no creu en la solució de dos estats i pretén fer permanent l'actual ocupació sobre el que considera Judea i Samària. El que ha passat a Amona és revelador. Amona és un assentament il·legal que el Tribunal Suprem israelià havia ordenat evacuar abans de la fi de 2016, i on el govern ha reubicat els colons en un altre assentament també il·legal (Ofra). Netanyahu sembla creure que el conflicte amb els palestins no té solució i que cal conviure-hi, però la seva política és la millor forma de garantir que això passi. I si negocia, vol fer-ho bilateralment (on imposa la seva força) i sense interferències de ningú. Però tampoc ho fa i els palestins no l'ajuden. La conseqüència és una situació enquistada.
Israel és un país desenvolupat enmig d'una regió en flames, amb universitats i científics de primer nivell, un exèrcit potent i l'arma nuclear. Ningú el vol afeblir i menys ara. Però l'ocupació de terres palestines farà impossible que Israel sigui un estat alhora jueu i democràtic. Els 5 milions de palestins que viuen sota l'ocupació són ciutadans de segona classe, sense els mateixos drets polítics ni els mateixos serveis socials o econòmics que els ciutadans d'Israel, dels quals viuen separats per reixes i passis de pernoctació, en una situació que cada vegada s'assembla més a un apartheid de fet. I la població palestina creix més de pressa que la israeliana. En definitiva, l'ocupació i els assentaments fan impossible un estat palestí i sense ell no serà possible la pau. El somni de Ben Gurion fa setanta anys poc té a veure amb la realitat actual. No respectar el Dret Internacional no és el camí perquè els israelians puguin sentir-se segurs al seu país, com és també el seu dret. La situació és molt delicada. A Palestina hi ha una bomba a punt d'esclatar i ara Trump en pot encendre la metxa.
