A principis del segle XX, Figueres va viure l´eclosió d´una generació irrepetible, on confluïen els germans Xirau Palau, Alexandre Deulofeu, Jaume Miravitlles, Salvador Dalí i Joan Subias. D´aquest últim, per desgràcia, només en teníem notícies parcials, el·líptiques o desdibuixades. La punxa de l´iceberg.

Eduard Puig Vayreda, l´any 2000, ja va reivindicar amb justesa la feina d´aquest gran gestor del nostre patrimoni cultural. I ara, a Joan Subias Galter (1897-1984). Dues vides i una guerra, Joaquim Nadal es capbussa de ple en el personatge i ens n´ofereix una visió panoràmica, cabalosa i plena de substància. Som afortunats perquè el volum, a part de ser amè i contenir un gavadal de dades inèdites, ens permet abastar, per fi, la magnitud real del personatge.

Explica Nadal que, a mesura que l´investigava, hi anava quedant més atrapat. No m´estranya. Queda clar que, entre 1926 i 1939, Subias va desplegar una tasca extraordinària i aclaparadora. Va posar la seva clarividència al servei del patrimoni artístic gironí i va crear les bases per defensar i conservar una constel·lació de museus, conjunts monumentals i peces artístiques, dels quals tots avui ens enorgullim. Afegim-hi que no es va arronsar gens durant la Guerra Civil i que va ser una figura cabdal en la salvaguarda d´aquest patrimoni. Això va fer que, durant la postguerra, fos apartat per sempre de les seves funcions. I, de retruc, de la memòria col·lectiva.

A qualsevol país civilitzat, un treball tan documentat com aquest hauria de contribuir a fer que Subias ocupi el lloc preeminent que li pertoca. Esperem que això passi.