El hyper és un ésser entranyable; tot li agrada i quasi tot li està bé. És com un os amorós que sembla que busqui contínuament preses a qui poder abraçar, a qui poder embadalir amb els seus raigs d´esperança i bonhomia. Però no ens enganyem, la majoria de vegades les seves sentències queden, com la dels hater, retratades per la feblesa dels seus arguments. De fet, els dos pols, aparentment contraposats, en veritat es complementen com el yin i el yang, com el Jedi i el Sith, com la realitat i la fantasia, tan allunyats en les formes però tan propers en els continguts. Aquesta naturalesa quasi familiar els embranca, de fet, en una sèrie de xocs que ens haurien d´ajudar a tots a extreure´n la veritat del que ens envolta, un objectiu que esdevé croada -però- en l´era dels titulars i del soroll de les xarxes socials de la qual tots som esclaus.

Aquest soroll, aquesta estridència, menysvalora l´argument i afavoreix un intercanvi de cops, normalment sense sentit, en el qual la negativitat parteix sempre amb avantatge. Feu la prova; quan a les notícies sentim parlar en Trump o algú que ha donat galetes amb pasta dentífrica a un sense sostre, de seguida activem les neurones. La negativitat associada a qualsevol missatge ens atrapa i ens fica en alerta per obligar-nos a generar una opinió de defensa i autodefensa. Quan en el mateix telenotícies escoltem que uns investigadors han assolit una fita importantíssima en la seva lluita contra l´Alzheimer, tenim el mal hàbit de relaxar-nos i fins i tot d´obviar el que ens estan relatant. De primeres, la negativitat sol ser molt més atractiva i trempadora pel nostre inconscient. No podem fer-hi res, l´espècie humana és així. A més, el context sociopolític, allò que de fet condiciona la nostra butxaca, la nostra manera de viure i sobretot de reflexionar, ens aplana el camí; ens hem acostumat al soroll i a la frase curta com a mitjà de comunicació i interpel·lació predominant, exiliant de la nostra consciència i inconsciència l´articulació i obtenció d´explicacions.

En aquest context, però, el hyper s´erigeix moltes vegades com a guardià del bé, com abanderat de la veritat. Si estàs en desacord ja ets un hater, un amargat, no ho entens o tens traumes. És veritat que criticar per destruir és molt de troll però quasi és pitjor sobrevalorar la mediocritat, aplaudir i enlairar segons quins detritus. Que no us enga­nyin, el hyper i el hater són de fet les dues cares de la mateixa moneda, d´un mateix univers que s´expandeix sense descans i que es nodreix tant de les llums com de les ombres d´aquesta falta dominant d´arguments i de matisos. Ja ho vam poder veure amb la figura de Darth Vader fa una pila d´anys, molt abans que arribés Disney i transformés la seva causa en un parc temàtic ple d´arc i iris i unicorns. Al pobre ja només li falta posar-se a cantar i a ballar. I com estan d´amorosos alguns últimament, que no us estranyi, que no us estranyi...