Carta oberta a l´Institut d´Estudis Catalans

Vicenç Mengual i Casellas figueres

n De fa anys, la llengua que fa servir la TVC (TV3 i d´altres canals) ha degenerat de manera alarmant. Això ha estat denunciat per personalitats com ara en Víctor Alexandre, que feia una crida a la direcció de la TVC per tal que hi posés remei.

El mal ve, però, del famós «llibre d´estil» de la TVC, que és el que diu el portal Esadir.cat. La TVC el branda com si fos la Bíblia per justificar aquesta degeneració. L´autor del portal i d´aquest llibre d´estil és l´Oriol Camps i Giralt. Ell el va crear i mantenir fins ara fa un any, i se´n sent molt cofoi. Considera que va fer una gran feina. Però vejam per què només és bona per als interessos d´aquest home, no pas per al bé de la llengua.

A l´Ésadir trobem centenars de barbarismes que es promouen en comptes de les paraules normatives. Uns poquets exemples: barco (per vaixell), bodega (per celler), despreciar (per menysprear), registre (per escorcoll). També vol arraconar mots tan nostres com cercar o signar (substituïts per buscar i firmar, els més iguals a l´espa­nyol). Qualsevol que vegi el contingut de l´Esadir pot donar fe del que suara he dit i que ha estat denunciat pel prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni.

L´Oriol Camps va publicar als anys 90 el llibre El barco fantasma, juntament amb una sèrie de personatges partidaris del «català light», de fer que el català s´assemblés a l´espanyol com més millor. Pretenia, ja aleshores, introduir al DIEC una colla de castellanades.

Ara fa un any, l´Oriol Camps i Giralt va entrar a la Secció Filològica de l´IEC com a membre numerari.

Això vol dir que l´IEC combrega amb la mateixa ideologia?

Si no fos així, no s´entén aquest nomenament. Si no fos així, l´IEC s´hauria de manifestar clarament contra la doctrina d´admetre barbarismes a tort i dret.

Compte amb les exageracions,

si us plau

Cati Babot Artigas banyoles

n Com a adoptant de dos bonics peluts de l´Associació Protectora d´Animals del Pla de l´Estany, voldria contestar l´escrit «La sort del dia a dia», de Nora Figueras Hereu, publicat en aquesta secció el passat dia 25.

- No sé a quina zona de Girona es refereix, però jo a Banyoles surto amb els meus gossos a passejar a 2/4 de 8 del matí i a aquesta hora no sento cap lladruc.

- Pel que fa a trobar pèls de gos i la increïble olor que desprenen a l´ascensor, confesso que a mi també em molesta i molt, la increïble olor dels humans, barreja de suor, colònia, perfum, desodorant....

- Caminant, a part de defecacions de gos, també trobo tota mena d´objectes: burilles, llaunes, xiclets, papers, deixalles fora del contenidor...

Amb tot i això, no defenso, ni molt menys, els que no cuiden els seus gossos com cal i no recullen les seves deposicions, però no caiguem en l´exageració fàcil, perquè no beneficia ningú, ni arregla les coses.

En defensa dels agents rurals

Sònia Santiago olot

n El meu home és agent rural. Aquests estan sent dies molt durs, perquè qualsevol d´ells podia haver estat víctima del malnat que va assassinar els seus companys, David i Francesc Xavier.

Una mort injusta, cruel, que els va sorprendre fent la seva feina, la de preservació de la natura i el medi ambient. Una feina en benefici de tota la societat. Confiem que la justícia sigui com ha de ser, justa, tot i que mai ho serà prou per a les famílies dels dos agents. Només pensar en aquesta pèrdua fa mal.

I avui obro el diari, i llegeixo que un ciutadà amenaça de mort els agents rurals. Els mitjans recullen declaracions dient que «ell no és covard perquè diu el que pensa».

Jo no diré el que penso, i no per covardia. Només vull recordar que darrere de cada agent hi ha una família que aquests dies està trista i preocupada, però també amb tota la força del món per defensar la feina que fan els agents rurals.

Espero que cap responsable permeti que qualsevol es cregui amb dret d´amenaçar els nostres homes i dones, perquè amenaçant-los a ells, ens amenacen a tots.

Els promotors de la gravació de la cançó Mediterráneo en favor dels refugiats no van demanar mai la col·laboració de Lluís Llach, que es trobava al Senegal.