Vivim dies punyents, no és nou. Les peripècies del món engendren notícies, ens interpel·len, i ens ensenyen un horitzó inhòspit. El degoteig de l´exili violent, de les persones que fugen dels conflictes bèl·lics. Les primeres decisions de Trump, que només poden ser polèmiques, vistos els precedents. Les veus que ens diuen que el nostre hotel es corromp, les espècies i l´entorn, si no estipulem solucions urgents. El terrorisme, les hipocresies europees, el desori en les polítiques ibèriques, els populismes, injustícies i trifulgues de tots colors. I les incidències del nostre Procés, sigui perquè els pressupostos no flueixen, sigui perquè els contribuents crivellen Puigdemont (tot fent servir preguntes i discursos brons), sigui perquè jutgen els nostres electes o perquè ens prometen un referèndum que ningú no veu, del cert i de debò, com es pot fer.
Enmig del soroll (no sé vostès com se´n desentenen, en el sentit de prendre recer, ni sé si ho necessiten), jo em dedico uns dies, sovint només poden ser unes hores, em disposo, en fi, per no sentir res més. En dic el dret de l´inconscient. I no és que m´oblidi dels horrors, dels problemes que giren el globus i de les persones que no poden inhibir-se´n. Simplement els poso un moment en silenci. Que no em destorbin. Els trec el volum. I els relleus. Com si fes un règim, no llegeixo periòdics. El meu televisor dorm, negre, sense notícies, i el que corre per internet no em treu el son, perquè no ho consulto. Ni fullejo llibres.
Un cop estic segur de no rebre el que els moderns en diuen imputs, decideixo quines petites coses puc fer, per treure´m el brogit de dins. Coses senzilles.
Sovint entro, bosc endins, i no prenc direccions conegudes. Tiro milles. Les olors, les fresses, els tons, el conjunt em confereix un tremp fisiològic. Tot ulls i tot orelles, mentre els peus tresquen, el cervell s´eixoriveix, com si tornés enrere, com si recuperés un tros de primitivisme que, tossuts, no solem reconèixer.
Sovint em recloc i menjo. Prefereixo un tec modest, però sobretot exigeixo que sigui bo. El gust de mercuri dels molls roquers. Un revoltillo. Els pèsols bullits i les xulles fregides, junts sonen com un himne gloriós. El vi negre, un punt fred. Els rius d´oli, corrent pels volums d´un pebrot vermell, i el moment, l´últim moment i el millor, que suques un crostó i ho deixes tot net.
Sovint només miro el cel. És un ensopiment nutritiu. El joc il·lusori dels núvols, un vol d´estornells, les línies fumoses dels ovnis.
Els petits lleures. Miro de no perdre´ls. De fer-los un lloc. M´hi bressolo, i de retruc deixo d´escriure, de voler escriure. En despit que, mentre m´incorporo i tornen les musiqueries del món en què vivim, veig que, si me´n desdic més del compte, lluny d´ell, puc perdre les lletres i tot. És el perill que tenen l´oblit i el dret de l´inconscient.
