Tots els indicadors socials i econòmics són favorables i molt satisfactoris comparats amb dècades anteriors, que semblen esborrades de la memòria col·lectiva. Les amnèsies socials, la feble retentiva popular, i la immediatesa anguniejant de l´actualitat ens fan oblidar massa sovint els anys passats. Insisteixo: vivim bé, no obstant l´ésser humà hodiern no se sent feliç. Tenim una tendència a capficar-nos i angoixar-nos per motius inexistents, creats per la imaginació, que no para de generar fantasmes negatius. Mai ens sentim complaguts amb el que hem aconseguit. Som uns sers queixosos, malcontents per naturalesa, i mai no en tenim prou, ara la crisi ens eclipsa la perspectiva històrica.

Què és el que percebem com a verdader i autènticament factual de la nostra actualitat? Com interpretem l´ara i aquí? Què podem explicar de forma consistent del nostre univers? La realitat ha entrat a les llars sense ser convidada per amargar-nos l´existència, ni tan sols li hem obert la porta, s´ha colat i com a informador ocupa un lloc preeminent en el menjador: el televisor ens domina, no el dominem i ens imposa el seu criteri, el que hem de fer, el que hem de pensar, el que hem de voler.

La realitat transmesa per la televisió, ara també per la xarxa, s´ha instal·lat com un dispeser indesitjable que no es deté a l´hora de fer guerres a qualsevol cantonada del món, de fer petar bombes a les places i no para de retallar els sous dels treballadors, empobreix l´ajut social, esquifeix el rebost dels aliments.

El pitjor de tot en les famílies és l´existència d´aquesta boca televisiva (ara internet) que mai no calla i que no sap escoltar; no para de mostrar dramàticament amb imatges i sons com és l´actualitat en els carrers de les ciutats assetjades i bombardejades, en les festes populars agredides per terroristes folls, en totes les ­guerres disseminades pel mapamundi. El televisor fica dins les llars els mals i les tragèdies per llunyanes físicament que siguin i ens sembla que són ben a prop de casa. La desinformació d´abans, quan el món estava incomunicat, vivíem més tranquils, tanmateix el cosmos era molt petit, s´havia reduït a la vila i al veïnatge.

Si repassem els estudis que s´han anat presentant a les acaballes del 2016 observem que és inqüestionable que vivim molts més anys que les generacions anteriors i s´ha beneficiat la qualitat de vida (un cabdal argument per sentir-nos confortats). Aquesta esperança de vida també la gaudeix un continent espoliat i deixat de la mà de Déu com l´Àfrica, àdhuc Amèrica del Sud. No hi ha guerres mundials com les que esbotzaren i obriren en canal el segle XX, que segaren les vides de milions de persones. El conflicte bèl·lic innegablement està present en el nou segle, però no té les dimensions geogràfiques ni les implicacions del segle passat. En una paraula s´ha reduït la violència física si es miren comparativament.

Ha augmentat el benestar i confort en les llars i en la comunitat urbana; els domicilis han esdevingut espais confortables i higiènics, perquè n´hi havia de ben llardoses i brutes, com botigues ronyoses, igual que carrers enfangats i mal il·luminats. Les poblacions que habitem tenen bons serveis mèdics, escolars, de transport urbà; les persones de més de cinquanta anys ho hem de reconèixer i si un és més jove que s´informi preguntant als pares: on era l´hospital més proper, què es menjava abans, quina calefacció hi havia en les llars, com es rentava la roba i quins horaris laborals hi havia? Els electrodomèstics, els primers la rentadora i la nevera, entraren a les cases, com el televisor, el rentaplats, i també el cotxe.

Per què, doncs, davant aquestes evidències innegables teòricament generadores de felicitat ens sentim descoratjats? Una raó prioritària és (com he dit) l´excés d´informació, d´allaus de notícies negatives que no podem pair: la informació d´accidents i d´atemptats és constant i cridanera, a diferència de la bona notícia que no atreu els espectadors ni els lectors. És cert i comprovat que la repetició d´una mateixa violència acaba per immunitzar-nos, no la patim amb la mateixa força colpidora del primer cop; hi ha una consciència global, proporcionada pels mitjans de comunicació de masses, que visualitza l´agressivitat més estesa i més cruel i que ens pot assaltar en qualsevol lloc del món: el nostre món s´ha fet insegur. Només calia veure per la televisió, durant les celebracions multitudinàries de les festes nadalenques, les trinxeres, els blindatges, perfectament justificats, de moltes ciutats europees i estatunidenques.

També pesa sobre nosaltres el deute moral amb la natura. Ens culpem del canvi climàtic, un element més que ens torba i aquest deute amb la natura i en contra de les guerres ens obliga a una exigència, a una desconfiança i a una crítica permanent contra el poder. S´ha desenvolupat un exquisit respecte per la flora i la fauna, un culte als animals de companyia, alguns esdevinguts mascotes estimades. Hi ha, doncs, una crítica militant, com un feminisme combatiu, derivat del moviment sufragista de principis del segle XX, una nova sensibilitat per no ferir la dignitat de la dona. Són sanes totes aquestes crítiques, tanmateix també alarmen i pertorben la serenitat de molta gent i ens queixem per vici.

Un dels filòsofs que més admiro, Berkeley, va sentenciar que només existeix allò que és percebut com a real: «Esse est percipi». Si només percebem horror, el món és horrorós.