Una de les boles més repetides darrerament és que la voluntat de la majoria està per sobre de la llei. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que és mentida, però això no evita que els nostres polítics s´escudin en el «mandat del poble», sigui això el que sigui, per espolsar-se les culpes. Com si el mandat del poble fos Déu apareixent-se a Moisès, com si el poble es pogués saltar la llei, com si algú, en fi, estigués obligat a fer qualsevol cosa que li demanés el poble, o pitjor encara, una part d´aquest. Per tant, el primer consell per a polítics, segurament aviat expolítics, és que deixin de prendre´ns per idiotes. Si volen desobeir una llei en considerar-la injusta, endavant, però els «mandats del poble» -o del Parlament, que ve a ser el mateix- que se´ls guardin per contes a la vora del foc, ara que tindran temps de sobres per explicar-ne.

En lloc d´això, ens van voler jutjar a tots. Tant se´m va repetir que ahir ens jutjaven a tots, que una mica més i em presento al jutjat, convençut que havia oblidat passar la pensió a alguna de les meves ex i la molt rancuniosa m´havia denunciat. Va resultar que no, que era simple retòrica, que ni em jutjaven a mi ni a ningú que conegui o apreciï, sinó Presidentmàs i un parell d´amigues, segons vaig veure´ls un moment per televisió, tot cantant Els Segadors. L´himne català s´ha convertit en un hit dels que es canten a la menor ocasió, una mica com «Asturias patria querida»: després d´un sopar àmpliament regat, abans d´un judici, tot triscant cims amb les xiruques o mentre un s´afaita. Amb mirada a l´infinit, per descomptat. Ho diu el premi Cervantes Eduardo Mendoza, a la imprescindible Mauricio o las elecciones primarias: «Un govern sense ideologia ha de mantenir un nivell molt alt d´eficiència i d´honradesa, i això no és a l´abast de ningú». Davant la manca d´ideologia, d´honradesa i d´eficiència, sempre es pot tirar d´èpica a la porta d´un jujat.

Presidentmàs hauria guanyat en èpica, martiri, i apoteosi ploranera si, seguint el mètode CUP, hagués ignorat el requeriment judicial i hagués esperat que el conduís al jutjat la Guàrdia Civil. És clar que com que va presidir CDC, això hauria confós l´opinió pública, que hauria cregut que tot formava part de l´operació del 3%. Els polítics catalans estan immersos en tantes causes que han de ser curosos i distingir-ne unes de les altres, no hauria quedat gens bé que ahir, en ple èxtasi patrioter, algú hagués cridat «Convergència no roba, només fa negocis!». Això no tocava.

Entre els motius d´orgull de la meva vida figuren no haver donat mai un euro a La Marató i no haver votat mai. Un altre, posin-me una nova medalla, és no haver vitorejat mai un polític, m´és igual si fa un míting en un pavelló d´esports o al TSJC, com ahir. Amb la pàtria em passa com amb Déu: ja m´agradaria ser creient, per poder agafar autobusos cap a Barcelona amb l´estelada per bufanda, cantar Els Segadors, emocionar-me si Presidentmàs té a bé ungir-me amb la seva benedicció -ahir vaig veure fidels que el tocaven i es curaven de les seves malalties-, en fi, ser un català modernet. No hi ha res a fer, només em surt el crit de «tenim pressa» quan els rivals del Barça perden temps. Ahir, per cert, entre jubilats, estudiants, funcionaris, aturats, curiosos, ociosos i polítics que es van aplegar a Barcelona, no haurien ocupat la meitat del Nou Camp. Per al proper judici s´hauran de repartir entrepans -de catalana- a veure si es milloren resultats. I tanmateix, faria bé Presidentmàs de no refiar-se dels excursionistes que el van anar a saludar ahir. Més en reunia Franco a la Plaza de Oriente -amb el mateix mètode dels autobusos-, i encara el cos del dictador no havia entrat en rigor mortis que tots eren ja demòcrates dels de tota la vida. El mateix passa amb els cadàvers polítics: tothom els gira l´esquena.

Al final, qui millor descriu l´actual situació és, de nou, el barceloní Mendoza al citat Mauricio o las elecciones primarias: «D´un costat, la dreta recalcitrant, a l´espera d´una oportunitat. De l´altre el nacionalisme reaccionari i victimista, disfressat de progressisme i rebel·lia».