Sobre el servei d´Unipost
juan carlos alonso anglada flaçà
El dia 21 de febrer he rebut una carta per confirmar una cita que tenia el dia 16! La carta m´ha arribat per Correus. I ara ve quan tots començareu a dir com va de malament aquesta empresa, que sempre passa igual, que és una m... etc. Doncs no. Correus ha fet molt bé la seva feina: la carta està datada (al mata-segells) el dia 20 de febrer. Només ha trigat un dia de Girona a Flaçà. Qui no ha fet bé la seva feina és Unipost, l´empresa a qui el remitent va confiar la carta. Em consta que la carta va ser dipositada a Unipost uns quants dies abans per tal de garantir-ne la seva arribada amb prou temps. Però Unipost no la va treballar fins al dia 20. I se sap també que no és el primer cop que això passa. En conec més casos. Faig aquest comentari perquè, si us passa, quan vulgueu repartir culpes, no sempre sigui el mateix (Correus) el que acaba sent l´ase dels cops.
Responent
a Javier Cercas
Jaime Serrano de Quintana President de l´Associació Cultural Gerona Inmortal
El passat dia 16 de febrer va aparèixer a la secció Cultura i Societat (pàg. 34), una crònica sobre l´última novel·la de l´escriptor extremeny-gironí Javier Cercas: El monarca de las sombras, on es fan algunes afirmacions que, moralment, ens veiem obligats a rebatre. L´eix de la novel·la és la mort en combat d´un oncle-avi de l´escriptor a la Batalla de l´Ebre, combatent voluntari als 17 anys en el bàndol nacional, fet del qual no tenim res a dir, ans al contrari.
Ara bé, l´escriptor -a qui no neguem la seva categoria literària- emet dues opinions, una molt discutible i l´altra clarament injusta.
La primera, referint-se a Manuel Mena, afirma contundentment por dues vegades que va combatre en el «bàndol equivocat». Doncs bé, aquesta afirmació lògicament molt subjectiva, la neguem de soca-rel. I volem remarcar la realitat de que molts espanyols, moltíssims, van partir d´una apreciació diametralment oposada, incloent avantpassats directes de mandataris polítics de la situació actual -criteri que en l´actualitat també compartim moltíssims-. I d´aquí, diem-ho de passada, la visió sectària de la transcripció lapidària que hi ha a la nostra plaça Marquès de Camps.
La segona -i que ens sembla més greu- és l´afirmació que el seu oncle-avi «no va morir per la pàtria, sinó per culpa d´una colla de fills de puta que enverinaven el cervell del nens i els enviaven a l´escorxador (...)», afegint a continuació una menció als discursos de José Antonio Primo de Rivera.
Aquesta afirmació -injusta, com he dit- és notablement errònia des del punt de vista històric i calumniós des del moral.
La figura del fundador de Falange ha estat una de las més nobles i honestes de la història política del segle passat i també del present. El seu ideari que, sintèticament, es pot definir com la fusió del patriotisme amb la necessària aplicació de la justícia social, era no només legítima aleshores, sinó de vigent actualitat. I la seva visió fraternal entre els espanyols es demostra fefaentment en el seu testament escrit abans de ser executat.
Malgrat tot, com que els talls no exclouen el coratge, esperem llegir el seu llibre, com vam fer amb Soldados de Salamina i Anatomía de un instante, que ens van agradar, tot i que amb matisos que queden fora de l´objectiu d´aquesta carta.
Prou mortificacions Portbou-Cervera
JOSEP M. LOSTE I ROMERO PORTBOU
El proper dissabte 25 de febrer torna a haver-hi una jornada de mobilitzacions a favor del tren convencional i per unes interconnexions ferroviàries dignes entre Portbou i Cervera de la Marenda. Tenim molts exemples, molts problemes per la manca de correspondència ferroviària entre Cervera de la Marenda i Portbou. Però a partir de la desaparició, a l´Estat francès, dels trens nocturns les connexions Cervera-Portbou cada dia es degraden més. Per altra banda, ADIF no compleix res. A primers d´enguany s´havien de començar unes obres vitals a l´estació de Portbou d´elevació de les andanes i res de res. La mortificació és brutal. Portbou està esdevenint el poble més marginat i mortificat de tot Catalunya i d´Europa.
Comença a ser hora d´acomiadar-me
marta matamala flaçà
Tanco etapes per obrir-ne de noves. M´acomiado de rutines per adaptar-me a d´altres, m´agradin més o menys, això és créixer, això és madurar. Difícils decisions que em condicionaran el futur, em conduiran a noves aventures i persones diferents. Després de passar 14 anys a la mateixa escola em toca acomiadar-me i dir adéu. I sí, ho faig ara quan encara queden 3 mesos de classes. Ho faig ara perquè sé que no serà fàcil i perquè sé que em costarà pair-ho. Dono gràcies als meus pares, per confiar en una educació tan encertada, dono gràcies a les professores que m´han ajudat a créixer, però sobretot dono gràcies a totes les meves companyes de classe, que al llarg de tots aquests anys s´han convertit en amigues, amigues de tota la vida.
L´Exèrcit espanyol
Mercè Vila Soler Girona
n Puc entendre l´animadversió que es pot sentir contra l´exèrcit, alimentada pels 40 anys de franquisme i per tot el que va suposar i representar, crec que no cal entrar en detalls i sé m´entén.
Quan arribarà el dia en què se´ls veurà com el que són ara; uns professionals entrenats en condicions molt dures i que es prepararen per ajudar a la ciutadania quan sigui necessari?
De veritat que em costa entendre a qui hi veu invasió, submissió per part nostra, prepotència i perill imminent. Maniobres en fan cada dia, amb discreció i capacitat per passar desapercebuts i no molestar a ningú, són un cos d´elit i necessiten les seves rutines i entrenaments. Qui, si no, ens salva de les calamitats naturals, dels incendis i dels aiguats en condicions extremes?
Crec arribada l´hora de posar seny entre tots nosaltres i no fer de criatures d´escola. Ja no és obligatòria la «mili» i l´exèrcit s´ha professionalitzat, i qui hi entra ara té molt clar el seu servei incondicional a la ciutadania. Hi ha molta ment tancada encara i alimentada per odis carrinclons i desfassats que caldria desterrar d´una vegada.
