El rollo de la causa». Francesc Homs va utilitzar diverses vegades aquesta expressió en les seves respostes al fiscal del Tribunal Suprem, en el seu judici pel 9-N. Homs és advocat encara que no exerceixi, i va voler plantar cara al fiscal, demostrar-li que ni li té por jurídica. Immergit en el seu paper d'expert en lleis, va referir-se diverses vegades a documents que es troben incorporats «al rollo de la causa», i era inevitable pensar que la causa era «un rollo» i que Homs s'enrotlla com una persiana. Per cert: «el rollo de la causa» és una «pieza de autos presentada ante los tribunales superiores», o sigui, tota la paperassa del cas. Al judici de Mas, Ortega i Rigau hi havia «folis» que formaven part de «numerals» integrats en «volums», i aquí els folis estan metafòricament «enrotllats». La cosa ve de fa un munt de segles, quan de les actuacions judicials se'n prenia nota en rotlles de pergamí, i abans, de papir.
Per què s'utilitza encara aquest llenguatge és un misteri per al ciutadà comú, i per què l'utilitza un polític modern com Francesc Homs només s'entén pel desig d'estar a l'altura de l'escenari. Perquè n'hi ha prou de comparar els quadres escènics d'aquest judici i el de fa tres setmanes a Barcelona per apreciar les diferències. A Mas i companyia els van jutjar en una sala cent vegades més austera que a Homs. No és només que a Barcelona hi hagués tres magistrats al tribunal i a Madrid n'hi hagi set. És que la decoració, les làmpades, les butaques, tot a la sala de vistes del Suprem transmet ostentació d'antiguitat, poder i riquesa. No es moquen amb mitja màniga, a la capital del Regne. Saben que manen, i saben que ho sabem. La deferència amb què el president del tribunal va tractar Homs durant l'interrogatori del fiscal, emparant-li el dret a no ser interromput en les respostes, contrastava vivament amb la duresa que l'equivalent barceloní va utilitzar des del primer moment per evitar que el judici s'escapés de les mans, i que el va dur a interrompre diverses vegades Mas per dir-li de què podia i no podia parlar. Una rigidesa que demostrava temor i inseguretat. En canvi, el president del Suprem se sent tan segur que diu a Homs: parli tant com vulgui i respongui el que li sembli. I el fiscal pregunta i repregunta amb cortesia. Perquè tots ells saben que manen i saben que ho sabem, i que no han de demostrar-ho de paraula perquè ho palesa de sobres la seva mera presència, en fila de set, en una sala carregada d'ostentació, a la capital del Regne.
