Després de guanyar el Pritzker, els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta (ja em perdonaran l'ordre perquè desconec la posició de cada mosqueter), ha calat i sorprès aquest seu missatge: «Des d'un lloc molt local com és Olot pots arribar a donar missatges universals». No sé si això ha sorprès però, en tot cas és el que més s'ha repetit a les notícies durant les últimes hores.
Em sorprèn que això sigui el que més sorprengui, quan estem en una terra en què els més universals sempre han estat propel·lits per les seves característiques més locals. Salvador Dalí difícilment hauria adquirit la seva mitològica dimensió sense el seu petit univers del Cap de Creus. Em pregunto com seria, o si seria, l'obra de Josep Pla si hagués viscut a la comarca de l'Altiplano de Jumilla. Potser no hauria estat ni un home alfabetitzat i mai hauria disposat de la densitat humana de Palafrugell per protagonitzar els seus escrits. El Celler de can Roca només es pot entendre per la riquesa gastronòmica d'un territori de pas de cultures essencials. Difícilment hauria explotat el geni dels germans Roca a l'Anatòlia Central, on pots fer milers de quilòmetres i no trobar gaire res més que cogombrets i iogurt. Fins i tot la història de Ferran Adrià seria diferent si els anys vuitanta del segle passat no hagués fet el camí polsós de cala Montjoi. Potser mai se li hauria acudit fer una pel·lícula de gelatina amb aigua d'aquella cala mediterrània i disposar-la damunt d'uns musclos en un plat. O tampoc li hauria passat pel cap agafar romaní, fonoll o ginesta per fer jocs olfactius amb carn i crustacis.
Tots ells tenen un denominador comú: un diminut racó del planeta que els dona la concentració, la fixació i, sobretot, una profunda inspiració que els permet crear quelcom singular que, posteriorment, els serveix per córrer món i enriquir la seva obra fins fer-la encara més localment universal.
