Els amics unionistes de Moldàvia

Moldàvia és l'exrepública soviètica que més s'ha apropat a la política de veïnatge oriental de la Unió Europea. Però la societat està perfectament dividida en dos blocs: els proeuropeus i els prorussos. Difícil és trobar punts d'intersecció. Té una singularitat que l'apropa més a l'Europa comunitària: la seva llengua pròpia és el romanès i mig milió de ciutadans tenen passaport romanès. Estem parlant d'un país amb una clara tendència al declivi demogràfic. Que fa 25 anys, quan va aconseguir la independència, tenia més de 4 milions d'habitants i que ara les xifres diuen que en té 3,7, però que és reconegut que menys de dos milions viuen al país i la resta estan en la diàspora repartits pel món i buscant un futur per a ells o per als seus fills, que sovint creixen amb els avis i reben les remeses de l'estranger.

No cal ni dir que les velles formes de fer soviètiques han deixat molts tics en la política. M'he reunit amb les quatre faccions parlamentàries del parlament i amb el president del Parlament. La coalició de govern és proeuropea, però la tardor de l'any passat va gua­nyar les eleccions presidencials un candidat socialista partidari de recuperar i intensificar les relacions amb Moscou.

És un país emmalaltit pels anys d'influència del totalitarisme comunista. Uns són nostàlgics del passat, uns altres han anat a treballar a fora i han deixat una població envellida en els pobles i uns tercers es dediquen a l'economia informal i de supervivència. La russificació va desdibuixar la personalitat d'un país que entre 1917 i 1945 va formar part de Romania. Ara els sectors intel·lectualment més desperts, entre els quals Gutu, treballen fermament per recuperar la identitat nacional basada en la llengua romanesa. Mentrestant, l'altra meitat espera que Rússia els continuï protegint. I Rússia no queda gens lluny sinó que està dins de Moldàvia a través de l'autoproclamada república de Transnistria, que ocupa el petit espai de terra que hi ha entre el riu Nister i la frontera amb Ucraïna.

L'any 1992 es va viure la guerra de Transnistria, que va durar de gener a juliol. El resultat va ser una república autoproclamada independent que no reconeix cap Estat del món però que té el suport econòmic indispensable de Rússia. És un més dels conflictes congelats de l'est d'Europa. A Transnistria no hi he arribat a entrar. I mira que eren 30 minuts en taxi. Però els parlamentaris moldaus van posar molt mala cara quan ho vaig insinuar i em van presentar un panorama apocalíptic: que si hi entrava, en el més benigne dels casos em prenien el passaport i em demanaven un preu per tornar-me'l i que en el pitjor em segrestaven. No hi he entrat per preservar les bones relacions institucionals. Però, en canvi, pels carrers de Chisinau he vist un bon nombre de cotxes amb la matrícula de Transnistria que conté la bandera, on encara hi ha la falç i el martell comunista.

Gutu, una dona amb una forta influència de la cultura francesa i que està condecorada amb la Legió d'Honor, va ser durant uns anys diputada del Partit Liberal de Moldàvia. Va ser una dona clau en els acords d'associació amb la UE i en la supressió de visats per viatjar a l'espai Schengen. Ara és la vicerectora primera de la Universitat Lliure de Moldàvia, on vaig fer una conferència i un col·loqui. Gutu ha fundat un nou partit que té en el primer punt del seu programa la reunificació de Moldàvia amb Romania. Els líders de les faccions polítiques em reconeixen que aquesta opció de la reunificació ja té el suport d'entre el 20 i el 25% de la població. Els emparen poderosos motius històrics i culturals. Però m'he quedat pensatiu: un país que té seient a Nacions Unides té una part de la població, no menor, que preferiria la integració a Romania i una altra part que es fia de la protecció de Rússia. Ana Gutu i el seu equip que m'ha presentat són els meus amics unionistes.

Per arrodonir els esforços per conèixer el país en profunditat, m'han portat a un petit poble, proper a la frontera amb Romania. Conversa d'una hora llarga amb els veïns del poble reunits a l'escola per a l´ocasió on he pogut entendre moltes més coses. Que el salari mensual d'una dona de la meva edat a primera fila era de 50 euros al mes. L'alcaldessa ha volgut dir que el seu sou era de 150 euros al mes com a senyal de distinció. He conegut fills que els seus dos pares viuen a l'estranger i es crien amb els avis; homes que em demanaven del fet que podien treballar per gua­nyar diners encara amb la melancolia de l'època soviètica quan a aquest país se li va assignar el sector agrícola i molt singularment la producció de vins (de molt alta qualitat). Ara Rússia ha prohibit l'entrada dels vins moldaus com a càstig per la firma de l'acord amb la UE i els vins han trobat ràpidament nous mercats occidentals, perquè són francament bons. Hi havia quatre joves a primera fila. Un volia ser economista, la segona periodista, la tercera caixera del supermercat i la quarta no ho sabia. Alguns veien bé la reunificació amb Romania -dit amb la boca petita- mentre que altres el seu ideal era viatjar a Moscou.

Moldàvia és un territori de frontera. I sempre m'han fascinat els territoris de frontera, les clivelles entre dos mons. És l'últim confí dels Balcans orientals que fa frontera amb els eslaus d'Ucraïna. Les terres de frontera, llocs remots, llocs plens d'història i d'humors condensats.

La senyora de la primera fila que cobra 50 euros al mes m'ha dit que el seu somni és veure el mar, que per ella vol dir arribar a Constanta, la ciutat romanesa del mar Negre més elegant. Però m'ha dit que no hi podia anar perquè no es podia pagar la benzina d'aquests 600 quilòmetres en cotxe d'anar i tornar. No cal ni dir que aquest tipus d'experiències úniques ajuden a sortir del nostre entornasolament i a valorar tot el que tenim i a pensar com ajudar -estructuralment, sense bonismes- el pròxim. No cal ni dir que Moldàvia em permet tornar més lúcid al nostre quefer electritzat.