Fa temps, un petit empresari de la construcció em va explicar que el dia que es va plantar i va decidir no pagar més comissions se li van acabar les obres que feia en alguns ajuntaments. Un altre empresari d´un altre ram, però, que depenia del sector públic, em va confessar sense embuts: «Sí, pagava comissions, però, què volies que fes? O pagava o havia de tancar el ne­go­ci». I va rematar la seva confessió personal amb la següent interrogació: «Què hauries fet tu?». No em vaig atrevir a impartir cap lliçó moral.

Un testimoni protegit del cas del 3% ha declarat que no hi havia manera que li adjudiquessin cap obra fins al dia que va decidir passar per l´adreçador. Em van venir a la memòria aquests casos quan dijous vaig sentir Antonio Baños, excap de llista de la CUP, dient a RAC1 que els principals culpables són els empresaris que corrompen. O Baños és un ignorant de com funciona la corrupció a casa nostra o la seva acusació és perversa. Perquè hi hagi corrupció han de coexistir els corruptors i els corruptes.

En teoria, el corruptor és la persona física (empresari o simple ciutadà) que paga una comissió a un polític o funcionari que es deixa cor­rompre. Però la realitat de la gran majoria dels casos que darrerament s´estan jutjant o investigant a Catalunya i a Espanya és diferent. La nostra corrupció és estructural.

No és, per norma, l´empresari el que pren la iniciativa per aconseguir uns beneficis personals. És el polític o funcionari públic qui planteja a l´empresari: si vols aquesta adjudicació has de pagar tant. Aquest tant acostuma a anar al partit polític responsable de l´adjudicació, però també hi ha desviacions a butxaques particulars: per exemple, Bárcenas, Matas o presumptament la família Pujol-Ferrusola. Si els enxampen, ambdós actors són responsables penals, però la responsabilitat moral no és la mateixa.

Bàsicament, perquè és al governant o funcionari a qui els ciutadans hem dipositat la confiança per custodiar els diners i els interessos públics, i d´ells depèn una gestió pública diàfana. També és cert que molts empresaris, sobretot de les grans corporacions, ja es troben còmodes amb aquest sistema pervers i estructural que funciona amb normalitat al nostre entorn des de fa dècades. Fa pocs dies, vam saber que la Fiscalia i uns empresaris valencians acusats en unes peces del cas Gürtel van pactar per confessar els pagaments al PP. Fantàstic, per la seva infreqüència. Aquesta setmana vaig assistir a una interessant i entretinguda conferència del conseller Santi Vila sobre les utopies.

Una de les meves utopies seria que un dia tots els empresaris que han claudicat -amb beneficis propis­- al xantatge celebressin un solemne acte, com aquells als quals acudeixen corrent quan els governants els convoquen, i anunciessin totes les comissions que han hagut de pagar per rebre adjudicacions. Òbviament, ben detallades: govern adjudicatari i partit polític beneficiari. No resoldríem del tot la cor­rupció del futur, però almenys faríem neteja del passat i present. Sí, ja sé que les utopies acostumen a ser somnis irrealitzables. I som llatins, no danesos.