Els telèfons mòbils en els joves són polèmics. A quina edat un fill ha de tenir un telèfon propi, i per a què l´ha de fer servir? Però la batalla dels mòbils és especialment dura quan el nen o nena passa a ser adolescent, les hormones bullen i el mòbil és tant una manera de contactar amb les amistats i seguir les modes, com una forma inesperada de ficar-se en problemes i una possible addicció.
La generació que no va créixer amb els mòbils per parlar amb els amics, per preparar les sortides del cap de setmana, per lligar, tenia el filtre del telèfon de casa, on els pares hi podien intervenir, l´àvia tafanera escoltava per l´altre aparell i les coses eren d´una altra manera. Avui, aquest filtre dels pares s´ha diluït i les coses, per bé o per mal, són més directes. I en aquest espai de llibertat que guanya l´adolescent, hi ha el perill d´equivocar-se o de ficar-se en uns problemes que abans ens els estalviàvem, o ni tan sols ens plantejàvem.
El pare o mare amic juga un paper especial i difícil. Perquè els adolescents han de tenir prou confiança amb nosaltres per consultar-nos els problemes i situacions que se´ls plantegin. I prou coneixement adquirit per saber que la nostra experiència els pot ajudar o guiar. Els telèfons mòbils que ajuden a fer el grup més unit, a obrir-se a tot un món, que fan que lligar sigui més fàcil, també ens enfronten a problemes com l´assetjament escolar, o que la violència psicològica entre els joves es perllongui més enllà de l´horari escolar i passi a ser una tortura contínua. Per bé i per mal, la vida connectada.
