Fa uns anys vaig llegir La nostalgia es un error, del noble català José Luis de Vilallonga, que va viure un llarg exili intercontinental des de 1944 fins a 1977, que es va promulgar l'amnistia, i va tornar a Espanya.

Segons Vilallonga «l'enyorament és la manera més ràpida i més eficaç d'envellir», i afirma «no hi ha res tan depriment com dir; en el meu temps, en la meva època, abans».

De totes maneres no vaig acabar d'interpretar això de l'«error». Tinc clar que romandre lligats al passat i les seves circumstàncies o al futur i les seves expectatives, fa que no visquem el present, però enyoro els sabors del menjars d'abans, de les primeres matèries que es feien servir, i tots els referents que han construït el meu particular món gastronòmic.

És públic i notori que el menjar real, el que toquem amb les mans, ha perdut sabor i en canvi el menjar processat, tot allò que ens donen preparat, pasteuritzat, cinquenes gammes, etc, han guanyat sabor.

Fa uns anys es parla d'un cinquè gust, l'umami, que s'afegeix al dolç, l'àcid, l'amarg i el salat. Aquest gust es troba de forma natural en la carn, els espinacs o els xampinyons, però la química produeix un additiu, conegut com l'additiu umami que el glutamat monosòdic (GMS), del qual no ha estat provada amb seguretat la seva innocuïtat i que es fa servir, sovint, en molts aliments preparats.

Aquest additiu fa que els aliments processats i els menjars congelats tinguin sabors més frescos i vinguin ganes de menjar-ne més.

La química intervé massa en el tema dels sabors. Per exemple el gust de la maduixa el trobem en molts productes processats (iogurts, galetes, barretes de cereals, caramels, menjars per a mascotes, etc.) però no hi ha ni una maduixa, tot és química.

Afortunadament un equip científic internacional està portant a terme una investigació destinada a recuperar el gust dels tomàquets d'abans. Aquest treball ha estat motivat per les queixes dels consumidors de que els tomàquets moderns ja no tenen el gust com els d'abans.

Antonio Granell, coautor de la investigació, de l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes de València, diu que aquesta pèrdua de sabor és un efecte colateral de la recerca de qualitats comercials per als tomàquets. S'ha buscat que fossin resistents a les plagues, de colors vistosos, de mides homogènies, i suficientment ferms per poder-los transportar i emmagatzemar fàcilment.

Aquest és un primer pas per la recuperació dels sabors del tomàquets i moltes altres primeres matèries.

En el supòsit que científics, productors i comercialitzadors es posin d'acord en la recuperació dels gustos i sabors, probablement quedarà poca població que tingui com a referent gustatiu els sabors d'abans.

Tinc la sensació que aquest escrit no servirà per a res, però permetin que faci un petit homenatge a una amiga meva, la senyora Montserrat, que té un hort esplèndid i que entre altres coses em regala unes cebes com les d'abans, que les gaudeixo en el present. Carpe Diem.