Segons dades del Consell del Poder Judicial, els jutges espanyols van processar 659 persones per delictes de corrupció durant l'any 2016 (gairebé dos per dia). La quantitat és elevada, fins i tot escandalosa si la comparem amb la d'altres nacions amb règims democràtics, però significativament inferior si la referència és el 2015, en què hi va haver un total de 1.348 processats per la mateixa causa. I els delictes que més sovint s'inclouen sota aquesta rúbrica general de corrupció són els de prevaricació administrativa, prevaricació urbanística i malversació, el que ve a indicar que la gestió dels serveis públics està perillosament escorada cap al benefici privat il·lícit.

Des de fa anys, la llista d'escàndols, escandalots i escandalets s'ha fet aclaparadora i per la banqueta i per la presó han passat notables personalitats de la política, la banca, el clergat, la milícia, el sindicalisme, l'esport, la cobla andalusa, l'aristocràcia i fins i tot de la reialesa. I a aquest olimp de corruptes hem d'unir ara el nom de Narcís Serra, el conegut polític i economista català que està sent investigat per l'Audiència Nacional per presumptes irregularitats en la gestió dels interessos de la Caixa de Catalunya, de la qual va ser president. En les seves conclusions provisionals, la Fiscalia demana per a ell quatre anys de presó a l'estimar que (juntament amb altres directius d'aquesta entitat) va cobrar sous escandalosos i es va atribuir indemnitzacions fabuloses en plena crisi econòmica, a més d'aprovar operacions immobiliàries poc clares que van obligar a l'estat a injectar 12.052.000 d'euros per tapar el forat comptable. Des de la distància, no deixa de sorprendre que un polític amb fama de fred i pragmàtic, hagi pogut caure en la temptació de implicar-se en semblant embolic com a rematada final d'una brillant (malgrat algunes zones d'ombra) carrera política. Perquè Serra també serà recordat com l'alcalde que va impulsar els Jocs Olímpics de Barcelona i com el ministre de Defensa que va saber fer, amb paciència i amb diners, la reconversió de l'exèrcit franquista a un exèrcit integrat a l'OTAN. Una reforma que hauria envejat don Manuel Azaña que va intentar fer alguna cosa semblant durant el període republicà si bé en circumstàncies molt més difícils. Alguns (per edat) encara tenim a la memòria la imatge d'un fred matí de desembre de 1982, quan Felipe González i Narcís Serra, després del primer Consell de Ministres del govern socialista van visitar l'aquarterament de la Divisió Cuirassada Brunete, la unitat que hauria pogut fer triomfar el cop de Tejero si hagués mobilitzat els tancs cap a Madrid.

Però no tota la seva trajectòria va ser reeixida. Ja com a vicepresident del Govern, es va veure implicat en l'escàndol de les escoltes telefòniques a diverses personalitats (inclòs el rei Joan Carles) i va haver de dimitir. Després, es va dedicar a activitats semipúbliques (les famoses «portes giratòries») i va ser president de Caixa Catalunya i conseller de Gas Natural. Va ser també el primer ministre que, fixant la seva residència oficial en un pis del Ministeri de Defensa (el mateix que va ocupar Fraga quan era titular d'Informació i Turisme), es va emportar un piano per al seu solaç. No crec que li deixin fer el mateix si ha d'ingressar a la presó.