01 de abril de 2017
01.04.2017

Coses que passen

01.04.2017 | 01:06

Fa una setmana saltava la notícia d'un grup de pares que debatien a hòsties les seves discrepàncies sobre el partit de futbol que els seus fills, tots menors, acabaven de disputar en un camp de Mallorca. El fet es viralitzava gràcies a l'enregistrament que havien fet amb el mòbil alguns dels assistents i, de seguida, la majoria dels mitjans se'n feien ressò catalogant el succés d'escandalós i patètic, com si fos una cosa inèdita mai vista abans. Fa anys que aquests esperpents se succeeixen d'una manera més o menys habitual. De fet, quan jo gastava un parell de dècades menys, en plena etapa juvenil, les baralles de pares als partits de futbol es vivien amb normalitat, un fet atribuïble a la passió pel futbol. En aquella etapa d'absoluta efervescència hormonal, un servidor hauria preferit baralles entre mares nues en una bassa de fang, però és el que hi havia: insults, escopinyades, cops de puny, patades voladores, alguna frase lapidària... Tot plegat un ampli repertori d'accions violentes que semblaven extretes de la mai prou reivindicada filmografia Canon.

Han passat vint anys i aquesta problemàtica persisteix vigent amb l'agreujant que ara, aquestes accions, coexisteixen amb el mòbil i amb altres dispositius que afavoreixen la captació de la prova del delicte i, fins i tot, la seva causa directa: la falta d'educació. La majoria dels problemes ho són perquè no s'identifiquen com a tal, per no voler reconèixer la seva existència i sobretot per justificar-los dient que «són coses que passen». Quina gran falca per encabir tots aquells infortunis que semblen no tenir cap solució preventiva. Com la violència de gènere, el bullying, la corrupció i un llarg etcètera. Però actuar a posteriori, a corre-cuita, com bomberos toreros per donar una imatge d'aparent responsabilitat, això que no falti. Fa temps que hi hauria d'haver una llei específica que advertís totes les federacions i els públics d'espectacles esportius de les conseqüències d'aquest tipus d'actes. I donar-li suport, segons el cas, amb presència policial als terrenys de joc com a mesura dissuasiva, tampoc estaria malament. Hi he pensat fa cinc minuts, mentre feia caca, i no m'ha semblat tan difícil. De res.

He anat a molts camps de futbol a veure partits, i encara més als bars, i he vist molts menors dir el nom del porc a l'altre, al diferent, amb la condescendència còmplice de pares i adults. Però el futbol és així, són coses que passen. Fa molts anys, quan encara tenia afició de veritat, vaig quedar per veure un Barça-Madrid amb uns amics en un bar, on també hi havia amics dels meus amics que no eren els meus amics. Un d'aquests últims, en descobrir amb estupor que no compartia els seus colors, em va adreçar un repetidíssim «algun defecte havies de tenir». Jo li vaig tornar amb un «doncs a la teva mare no li importa massa». Em va sortir de dins, per acumulació testicular. I es va muntar un bon pollastre, clar. Coses que passen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema