Black sails és una sèrie de pirates, «original de Netflix»: Flint, Vane, Teach, Rakham, Silver, Hornigold... són els bons, però dolents com la tinya. L'enemic, sobre el paper, l'Imperi Britànic, obsessionat per recuperar l'illa de la perdició: Providence, el paradís del sexe, del rom i del contraband. Això no obstant, ben avançada la trama -hi ha quatre temporades i capítols nous anunciats- entren a escena els malvats de veritat, els espanyols. Espanya, sempre Espanya, pels segles dels segles.
Els pirates d'aquesta ficció -alguns van existir, d'altres són pura invenció, com passa en els casos de Flint i Silver, protagonistes de L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson- eviten els vaixells de guerra anglesos; els espanyols, els provoquen terror. De pirates de veritat en queden alguns a Somàlia; per aquí no se'n troben i, en tot cas, no acostumen a anar en vaixell -com a molt han treballat al Parc Tecnològic de la UdG, ves. Però els britànics i els espanyols, molt a pesar d'alguns, encara són (som, si parlem amb propietat) entre nosaltres i amenacen les «Providence» que alguns anhelen a Escòcia i a Catalunya, per citar dues regions a l'atzar. Els primers malden per batre l'enemic sobre el paper. Als segons els ha tocat ballar amb la més lletja: els malvats de veritat. A diferència de Flint i companyia, però, els abanderats de la Providence catalana han comès un error de calat des del primer dia de la seva lluita particular: subestimar l'enemic, Espanya, sempre Espanya, pels segles dels segles. Els «pirates» -en el bon sentit de la paraula, que en la sèrie són els bons- d'ara i aquí han encarat la batalla des de la condescendència cap al contrincant. L'han menystingut i l'han pres per una república bananera. L'han mirat massa vegades per damunt l'espatlla. L'han compadit i han pretès donar-li lliçons quan encara tenen molt per aprendre. Mentrestant el rival ha jugat el seu trumfo: el temps, de manera que allò que fa uns mesos semblava una victòria cantada, ara ja no ho és tant. Espanya, sempre Espanya.
