D'un temps ençà, el debat sobre l'abast de les responsabilitats polítiques dels càrrecs públics, centrat en el moment concret en què han de començar a assumir-se, ja sigui via dimissió o cessament, ha cobrat un especial protagonisme. Com que la majoria dels participants en el mateix són persones amb un evident interès partidista, o responsables de partits amb postures marcades per les seves pròpies estratègies electorals, és freqüent assistir a una cruïlla de discursos sense sentit ni coherència. Els actors de tan pintoresca tragicomèdia sempre solen veure la palla en l'ull aliè però mai la biga en el propi, o tendeixen a aplicar la «llei de l'embut», escollint la part ampla o l'estreta a conveniència, en funció de si el raonament afecta un company de files o un adversari. Per això, procedeix analitzar aquesta situació amb objectivitat, perspectiva i distància (a més de amb un mínim de rigor jurídic) per no caure en polèmiques estèrils que només condueixen a titulars crispats i a pugnes sectàries.
Per començar, s'ha d'assumir que la responsabilitat política no sempre és coincident amb la jurídica. Una conducta pot no ser delicte i, no obstant això, merèixer un retret moral, ètic i polític del qual es derivi la petició d'abandonament de determinat lloc, argumentant que l'ostentació dàquest fa necessària una pulcritud que transcendeix al Codi Penal. Per tant, l'existència d'una conducta punible no és sempre el criteri escollit per reclamar un cessament o una dimissió. El codi de conducta aplicable als representants públics pot resultar més o menys estricte, i els ciutadans, igualment, ser més o menys implacables. El que no és procedent és mostrar pietat i clemència o severitat i inflexibilitat en funció del carnet que porti el jutjat o del color de les idees que defensi l'afectat. En aquest cas, les regles d'honradesa a què ens aferrem no seran més que una simple excusa, una fal·làcia canviant a discreció. En una escena de la pel·lícula Candidata al poder es diu: «Els principis només signifiquen alguna cosa si ens hi atenim també quan ens resulten inconvenients». Cert al cent per cent. En cas contrari, simple xerrameca.
Però de més espinosa encara pot qualificar-se la controvèrsia sobre el moment en què la tramitació d'un determinat procés penal ha d'afectar el càrrec públic implicat. A ella, a més, s'hi afegeix un galimaties jurídic que, en comptes d'aclarir la qüestió, l'entela encara més. D'entrada, cal reconèixer que, referent a això, les nostres normes d'enjudiciament són molt precàries. No és defensable que dins del mateix concepte d'«investigat» (abans «imputat») hi càpiga tant una persona cridada només a declarar i que fa ús de les seves garanties de defensa, com una altra en la qual, després de diverses diligències judicials, el jutge apreciï prou indicis de culpabilitat i decreti mesures cautelars (retirada de passaport, obligació de presentar-se al jutjat, etc.). És a dir, el terme «investigat» reflecteix situacions variades i s'utilitza tant per garantir drets com per establir mesures restrictives davant seriosos indicis de perpetració d'actes delictius. Sens dubte, doncs, és urgent una modificació de la nostra Llei d'enjudiciament criminal, per establir una millor i més moderna regulació que sàpiga adaptar-tant als drets i a la presumpció d'innocència com a l'efectiva persecució i enjudiciament de la criminalitat.
De la mateixa manera, el nostre procés penal -que presumeix de garantista- presenta preocupants llacunes i dèficits que fan dubtar de la seva plena eficàcia. L'escassetat de mitjans als jutjats i a la Fiscalia, unida a la limitació temporal de les investigacions, no ajuda a que els professionals de la Justícia dediquin el temps i l'atenció necessaris a la totalitat dels casos, el que dóna lloc a resultats no desitjables. Existeix certa inseguretat jurídica en la fase d'instrucció, de tal manera que arriben a judici oral procediments que, de totes totes, no n'han de fer. La recent notícia d'una mare jutjada penalment després de ser acusada de treure el mòbil al seu fill perquè aquest es posés a estudiar, dona bona mostra d'això. Òbviament, la dona va sortir absolta i el jutge no només la va absoldre, sinó que va elogiar el seu comportament. Però la veritat és que va haver de seure al banc dels acusats, constatant sense cap mena de dubte que els filtres destinats a fer acabar en una vista els casos que així ho mereixen, no funcionen sempre. En conseqüència, s'ha de reclamar una modificació normativa.
Al meu entendre, fins que això passi, procedeix l'assumpció de responsabilitats polítiques en la fase d'instrucció (quan, mitjançant resolució judicial motivada i detallada, s'adoptin mesures cautelars contra un responsable polític) o, si s'escau, en el moment de la obertura de judici oral. Una altra cosa ben diferent és que un concret mandatari es comprometi a dimitir en un altre moment del procés diferent als anteriorment ressenyats. En aquest supòsit, l'abandó del seu càrrec, més que una conseqüència derivada de la seva situació processal, ho serà del més elemental compliment de la paraula donada.
