02 de abril de 2017
02.04.2017

El dietari

02.04.2017 | 07:50

Dissabte Paisatge mariner
L´any 2007, a les comarques de Girona, navegaven 273 barques de pesca artesanal. L´any passat, només 138. En poc temps ha quedat reduïda a la meitat una flota que durant segles formava part del paisatge mariner de la Costa Brava. Fa unes dècades, abans de la construcció de ports i embarcadors, amb les barques avarades a les platges, pujant i baixant amb aquelles fustes amb una osca al mig per poder arrossegar-les per la quilla. Al meu poble, Portbou, fa més de 30 anys que van desaparèixer els darrers bots amb matrícula amb llicència de pesca, que, si no recordo malament, eren d´en Pacreu i en Verdaguer. El poble va perdre part del seu paisatge visual i olfactiu de peix i gasoil.
La flota artesanal desapareix per falta de pesca, atribuïda a molts factors com la contaminació, absència de nutrients i la sobrepesca. Factors que, tard o d´hora, afectaran severament les altres flotes si no es prenen mesures radicals.

DiIumenge Beeee, Beeeee!
Fa temps que penso que, a conseqüència dels excessos, les manifestacions catalanes són una acció del tot devaluada. Però a partir d´avui perden tot el crèdit i influència. A Camprodon, un grup d´animalistes i hipsters ha sortit al carrer a protestar perquè un gos ha matat una ovella. Els catalans hem incorporat la manifestació com una acció fisiològica més, com despendre´s d´una ventositat o rotar. Avaluem les darreres manifestacions, com ara la de Societat Civil Catalana per «aturar el cop (d´estat)». Aquella va tenir el mateix efecte, i no massa gent més, que la manifestació per l´ovella finada. O la que es va fer pels refugiats a Barcelona i que no va aconseguir arrencar ni un beeeee, beeee! de Mariano Rajoy. O les de l´11 de setembre, que només van aconseguir un referèndum de cartó. Les manifestacions catalanes són com els antibiòtics. El seu abús els ha fet perdre força i poder. Desconec si està molt afectat i penedit el gos de Camprodon.

Dilluns Camp de Tir
A Espolla i a Sant Climent Sescebes lluiten perquè es clausuri el camp de tir de la base militar. Però els militars no volen marxar perquè saben que, actualment, els seria impossible obrir un camp de tir en cap altre lloc. Fos on fos, tindrien una oposició ferotge.
La societat ha anat progressivament apartant i ocultant allò que li recorda els aspectes incòmodes i lletjos de què som i de com som. Hem construït una societat asèptica i esterilitzada. No volem al costat de casa línies elèctriques, centrals nuclears, presons, abocadors, granges de porcs o bases militars.

Dimarts El socialista astut
Juli Fernández és un socialista astut. Només així es pot entendre que sigui alcalde del PSC més PSOE de la història, en una localitat de les comarques més independentistes de Catalunya i amb una minoria molt minoritària al consistori. I no de qualsevol lloc, sinó de Palafrugell, una de les capitals de la vella burgesia gironina, refugi d´estiu de la burgesia catalana i antiga capital de la vella intel·lectualitat catalanista de dretes (del catalanisme espanyol, vaja!). Quan fa uns anys va morir el gran C, en expulsar els catalanistes que no volien sotmetre´s al PSOEviet, Fernández va saber dir als d´una banda i als de l´altra el que volien escoltar, encara que fos absolutament contradictori. Es tractava de dir-ho per separat i sense gravadores. I així fins a convertir-se, sense que ningú se n´adonés, en el primer secretari del partit a Girona. Ara que, en virtut del pacte de govern, havia de cedir l´alcaldia de Palafrugell a CiU, per motius no massa explicats, s´ha quedat sol però essent alcalde fins que acabi la legislatura.
En Juli és un geni. Si s´ho proposa, pot fer veure que és de Pedro Sánchez, Susana Díaz i Patxi López a la vegada, sense que ningú descobreixi que en realitat no és de ningú.

Dimecres Accident al carril bici
Quarts de vuit del matí. Tram del carril bici del carrer Bonastruc de Porta de Girona. Dos vianants caminen per aquest carril que té com a teulat el viaducte del tren. Una bicicleta va a tota velocitat i només en pot esquivar a un i atropella l´altre, que queda inconscient a terra. En uns minuts arriben dues ambulàncies i una s´emporta la dona al Trueta. Només és un ensurt. En unes hores li donen l´alta. Els comentaris entre els curiosos que s´apleguen a la zona són del tipus: «que rar que no hagi passat abans», «que estrany que no passi més sovint»... Faig unes fotos i una agent se m´acosta per intentar impedir-ho. Li dic que no l´entenc, que sóc ucraïnès, posant accent rus. Prefereixo dir això que ventar-li la llauna del dret a la informació. Certament, aquest carril és una bona idea executada de forma desastrosa. En un carril bici no hi poden conviure bicicletes, persones, cotxes i damunt el tren (el soroll anul·la un dels sentits importants per a la conducció de bicis). És com barrejar en una sola pista de circ lleons, panteres, zebres i pingüins. La carnisseria estaria servida. Avui ha estat un vianant colpejat per una bicicleta. Demà serà una bici esclafada per un cotxe. Potser l´Ajuntament li hauria de donar un parell de voltes més.

Dijous Ineptitud col·lectiva
Amb independència de qui tingui la culpa de la liquidació del Parc Científic de Girona (certament el govern del PP ha demostrat per enèsima que Girona li importa un rave perquè no hi té vots), és un fracàs col·lectiu. Una exhibició d'incompetència de les institucions i dels polítics gironins que, en dos anys, han estat incapaços de redreçar la gestió insolvent que s´hi ha fet durant anys. El primer gran error va ser convertir la direcció en un cementiri d´elefants polítics, quan el que calia eren professionals molt preparats per desenvolupar un equipament essencial per contribuir a posar Girona en el carril de l´economia moderna.

Divendres Depuradores catalanes
Avui s´ha inaugurat a l´edifici del Santa Caterina -la Generalitat- una exposició itinerant sobre depuradores. 500 depuradores, el sanejament a Catalunya, un model pioner. Una mostra aparentment escatològica però que és l'èxit ecològic més importants del país i dels primers governs de la Generalitat (deixant de banda com, qui i de quina manera i amb quins tants per cent es van fer).

Algunes generacions actuals no poden recordar com eren els rius els anys setanta i principis dels vuitanta. Fonamentalment eren repugnants clavegueres a l´aire lliure i un camp d´extermini de la fauna. Rius com el Ter, la Muga, o el Fluvià desproveïts de vida i habitats per la putrefacció. Les grans inversions per construir l´actual xarxa d'EDARs (Estació Depuradora d´Aigües Residuals), han retornat la vida a uns rius que havien mort, fins al moment històric de poder observar, fa ben poques setmanes, una llúdriga passejant amb tranquil·litat i bonhomia pel tram urbà de l´Onyar a Girona. Ara ­només falta que la Generalitat torni l´aigua al Ter. Seria fantàstic veure un riu amb aigua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació

Enllaços recomanats: Premis cinema