Malgrat era de nit, encara es trobava gent solitària corrent pel carril bici. Li feien pensar en els seus temps a l´Àfrica, quan corria per anar a l´escola encara a la fosca matinada. Es va posar el seu llum frontal i es va preparar per a la rutina que li havia aconsellat el seu cosí, un professional en la matèria després de molts anys de recerca.
Encara no eren les deu. Els millors dies per sortir eren divendres, quan tancaven els comerços, o els dissabtes, quan la gent aprofitava bé el cap de setmana a casa.
Aquell llum l´ajudava a ser més eficient durant la nit. Havia sortit altres vegades sense aquell focus i els resultats eren indiscutibles. Havia arribat a doblar el seu resultat en un mateix tram. Estava convençut que havia pagat la pena sacrificar uns quants euros pel rendiment que acabava obtenint.
Notava que feia fred. Era inusual per a una nit de primavera. Es va cordar bé la jaqueta esportiva. Es va posar els guants. Va agafar el pal amb el que s´ajudava als llocs més inacessibles. Va lligar bé les gomes que sujectaven la caixa dels estris, va pujar a la bici i va mirar el rellotge Casio que havia recuperat de les escombraries. Si anava a buscar als contenidors més tard de les 11 ja no quedarien cartrons, ni electrodomèstics. Sense coure o metall, seria un dia perdut. Començava la cursa.
