03 de abril de 2017
03.04.2017

Límits al dret a l'honor d'una empresa

03.04.2017 | 10:04

La Sala Social del Tribunal Suprem (TS) ha dictat una important sentència el 28 de febrer, que desestima, en els mateixos termes que la proposta continguda en l´informe del ministeri fiscal, la sentència dictada per la Sala Social de l´Audiència Nacional el 18 de desembre de 2015, i que crec que ha de merèixer la meva atenció en aquest article.

La sentència del TS ha estat objecte d´especial atenció mediàtica un cop que el gabinet de comunicació del poder judicial publiqués el dimarts, 28 de març, una àmplia nota de premsa amb el títol «El Tribunal Suprem rebutja que exhibir una pancarta que posa terrorisme empresarial vulneri l´honor de l´empresa», amb la matisació en el subtítol que la Sala precisa, però, «que es va tractar d´una acció il·legítima i censurable», i que reprodueix bona part de la fonamentació jurídica de la sentència.

El fonament de dret segon és un recordatori de la doctrina del Tribunal Constitucional i del TS sobre la protecció del dret a l´honor d´una persona jurídica (com és el cas de l´empresa recurrent) i els seus límits quan, tractant-se a més d´un cas com el que ens ocupa i en el qual la recurrent no és una persona física, entra en conflicte amb els drets a la llibertat d´expressió i d´informació, tots dos, recorda amb encert la Sala, «imprescindibles... per a l´adequat exercici de la llibertat sindical».

La síntesi, òbviament subjectiva per part meva, d´aquesta doctrina, es concreta en les següents tesis: no pot negar-se a l´empresa el dret a l´honor protegit per l´art. 18 CE; la seva anàlisi, i protecció, no pot realitzar-se i valorar-se de la mateixa manera que si es tractés d´una persona física, sent només protegible el seu aspecte extern, «...la transcendència que al·ludeix a la valoració social, és a dir a la reputació o fama reflectida en la consideració dels altres»; en la ponderació entre els tres drets en joc, els dos últims són prevalents, com a peces fonamentals per a la formació d´una opinió pública lliure; no és possible que la crítica s´exerceixi de manera que acabi tenint un caràcter o matís injuriós, denigrant o desproporcionat, ja que en tal cas «prevaldria el dret a l´honor»; les expressions utilitzades durant el conflicte s´han d´ubicar en el context en què es produeixen i no analitzar separades d´aquest o amb fixació merament del seu significat gramatical; en conflictes que tenen relació amb situacions polítiques o socials, és major el grau de tolerància per a la utilització de determinades expressions, en l´exercici de les llibertats d´expressió i d´informació; termes que en un altre context poguessin no només ser feridors sinó també vulneradors del dret a l´honor, no ho són «en un context de crítica i contesa», o dit en altres termes, no poden desvincular-se tals manifestacions «del context de discussió i polèmica».

Després de la doctrina general, arriba el moment d´aplicar-la, de concretar-la, en el cas enjudiciat, i és quan la Sala coincidirà amb les tesis de l´Audiència Nacional respecte a la no vulneració del dret a l´honor de la part recurrent, tot i ser del parer que l´expressió que tanta polseguera mediàtica ha aixecat, «terrorisme empresarial», presenta «injustificada –il·legítima– duresa, i com a tal és censurable».

La base i suport d´aquesta tesi és ­substancialment semblant a la de l´Audiència Nacional exposada en allò que el TS ­qualifica «d´una sèrie de consideracions addicionals a les ja –generals– efectuades».

La primera, que segons consolidada doctrina jurisprudencial constitucional i del mateix TS, la llibertat sindical, recollida com a dret fonamental en l´art. 28.1 de la Constitució, no s´esgota en la seva vessant organitzativa o associativa, sinó que també comprèn la funcional, el dret a defensar els interessos dels treballadors integrats en l´organització amb els mitjans de què l´ordenament jurídic li ha dotat, entre els quals es troben els drets a la llibertat d´expressió i informació «respecte de qualsevol assumpte que pugui tenir una repercussió directa o indirecta en les relacions laborals».

En segon terme, que, un cop matisat i relativitzat el dret a l´honor d´una persona jurídica, tal com ha estat acceptat pel TC i la Sala Civil del TS, cal analitzar si realment s´ha produït una actuació, per la part sindical, que hi hagi qüestionat la seva valoració social, la seva «reputació o fama», no sent així en aquest cas, ja que en els fets provats de la sentència d´instància va quedar acreditat que «ni ha patit perjudicis materials ni ha perdut clientela», per la qual el seu honor, entès en els termes i en el sentit que acabo d´exposar, «han estat incòlumes».

En tercer lloc, i és al meu parer un aspecte especialment rellevant del litigi, que la situació de conflicte laboral derivava d´unes actuacions empresarials que, de ser certes, «oferirien innegable gravetat», no només laboral sinó també penal com es va posar de manifest per l´Audiència Nacional, de manera que això, afirma expressament la Sala i crec que amb encertat fonament no només jurídic sinó també social, podria ser «justificativa d´una enèrgica resposta sindical com la d´actuacions», si bé afegeix immediatament a continuació, suposo que per voler recordar que les expressions utilitzades haurien de ser del tenor i amb l´abast abans exposats, que aquesta resposta hauria de ser «sense improperis».

Últim però no menys important, la relativització social del terme «terrorisme patronal», com també va exposar la sentència de l´Audiència Nacional, fent seva la tesi del ministeri fiscal, que recordem que es va manifestar a favor de desestimar el recurs, que la mateixa «s´ha convertit en lloc comú en la nostra societat, en utilitzar-se de manera habitual per desqualificar determinades actuacions empresarials pels sindicats i fins i tot per partits polítics, cosa que ha devaluat socialment el seu significat, convertint-se així en una crítica dura, però sense que cap persona raonable l´associï pròpiament amb el concepte de terrorisme».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema