Va arribar Susana Díaz, acompanyada per la plana major del PSOE: un suport oficial que diria gairebé sense fissures per part de les velles elits del partit -allà estaven Felipe González, Rodríguez Zapatero i Alfonso Guerra-, dels barons autonòmics, de la coordinadora i d´algunes de les figures senyeres del zapaterisme, com Carme Chacón o Eduardo Madina. Què tindrà Susana que els atreu a tots? Per descomptat, no una personalitat arrasadora, ni visió d´Estat, ni una experiència de govern modèlica, ni un coneixement d´Espanya en el seu conjunt. No, es tracta d´una cosa molt més senzilla, com és l´oberta amenaça que representa Pedro Sánchez, ja que la candidatura de Patxi López no deixa de veure´s com una excentricitat. Pedro Sánchez, el veritable rival de Susana, vol podemitzar el partit, conduir-lo a l´extrema esquerra, pactar amb els nacionalistes, trencar el PSOE. Rival -del llatí rivus, rierol- és aquell que vol beure de la teva aigua, quedar-se´n sense. El rival, pel socialisme històric espanyol, és ara mateix Pedro Sánchez, que es proposa transformar el partit en una cosa molt diferent al que ha significat durant aquests anys de democràcia: un partit europeista i de l´estabilitat constitucional, un partit fiable, un partit moderat. Aquesta és la lectura del PSOE, que percep Sánchez -en paraules d´Iñaki Gabilondo- com un cos estrany, irrecuperable per al partit.

Els mals socialistes, però, venen de lluny i no sembla que sigui una qüestió que puguin resoldre fàcilment ni Susana ni Pedro. En mode nostàlgic, cal preguntar-se què hauria passat si, en lloc d´un polític tan idealista i ingenu com Zapatero, la presidència del Govern hagués recaigut en mans de Joaquín Almunia. Certament, determinats errors que han marcat l´esdevenir del país i de la socialdemocràcia espanyola no s´haurien comès, encara que jugar en aquests moments a figurar alternatius no té cap valor. Zapatero va deixar trencat i desprestigiat el PSOE, situació que només s´ha agreujat en aquests últims anys.

El drama és que Espanya, i Europa, necessiten més que mai una socialdemocràcia moderna que sàpiga oferir respostes solvents al repte de la desigualtat generada per la gran crisi de 2008. La debilitat estructural de l´Estat del Benestar, la precarietat del treball, els salaris baixos, la concentració de les millors oportunitats en determinades capes socials d´extracció mitjana-alta, el fracàs educatiu generalitzat, la inquietant amenaça del populisme a tot Europa exigeixen una resposta sòlida de l´esquerra, precisament perquè aquestes han estat les preocupacions centrals de la socialdemocràcia europea al llarg del segle XX. Diríem que formen part del seu ADN polític.

La pregunta per al PSOE és la pregunta per al futur d´aquest país: cal apostar o no pel federalisme? Com garantir les pensions? Com avançar en la igualtat social sense perdre llibertats ni dinamisme econòmic? Com millorar l´educació pública, la inversions en R + D i la qualitat de les universitats? Com treballar en la cohesió de les infraestructures territorials i reduir els desequilibris? Són qüestions candents que ens apel·len a tots i sobre les quals cap dels candidats socialistes parla amb rigor. Cada vegada més, la política espanyola s´ha convertit en un territori de rivalitats sectàries, d´eslògans gastats, de respostes buides: un espai de sorprenent mediocritat només apte per a arribistes. Al populisme se´l combat amb decisió, però també amb solucions intel·ligents, viables i transversals. De la mateixa manera que l´Europa de la Unió ha començat a reaccionar després del Brexit, convindria que els principals partits de l´estabilitat espanyols es posessin a treballar en la direcció correcta. El PSOE es juga el seu futur, però no només el partit socialista.