Era costum entre els colonitzadors de salvatges portar els vaixells plens de quincalla per intercanviar per pedres precioses. Rajoy ha vingut a Barcelona a oferir els mirallets davant d'una part molt reduïda d'empresaris del sector de la construcció, esperant que a canvi l'ajudin a pacificar la colònia. Si Rajoy complís tot el que ha promès -sabent que el pressupost del 2016 del ministeri de Foment és de 10.000 milions-, el percentatge d'inversió ofert a Catalunya no passaria del 10%. Ara bé, partint del fet que la inversió creixerà a tot l'Estat, el percentatge final a Catalunya serà inferior al 10% del total; seguint la tendència habitual d'estar, no només per sota del percentatge de PIB (17%), que seria el que els cànons de política econòmica racional recomanen, sinó per sota del percentatge de població (16%), en un cas continuat de flagrant injustícia social. En aquest mateix paquet Rajoy ha anunciat a Barcelona un pla de Rodalies amb idèntic cost a l'incomplert ja des del 2008.
La resposta que s'ha donat des dels partits catalans l'he trobada insuficient. Han subratllat només la manca de credibilitat dels governs de Madrid en les promeses que sempre incompleixen. Però, i si per una vegada, amb la por al cos que tenen, complissin? Ja es justificaria llavors un canvi de posició política?
Cal canviar el marc conceptual de la visita de Rajoy i no situar-la només en el de la no credibilitat de les promeses. El què ha proposat Rajoy a Barcelona es limita a complir una part menor (1/3 del total) dels deutes inversors signats per l'Estat, a l'Estatut o als seus pressupostos. I això fer-ho escalonadament al llarg de 8 anys. Però, això vol dir que en els propers 8 anys Catalunya deixarà de rebre el que li tocaria per justícia: inversions proporcionals al PIB o com a mínim a la població. Per tant, la inversió realment nova que signifiqui un canvi de concepte és zero. I, en canvi, el PP ens vol colar com a nova inversió el que és el retorn d'un terç del deute inversor subscrit.
Però això no és tot. El deute que va subscriure l'Estat en diverses ocasions mai no ha estat el deute real. Aquest s'hauria de calcular sumant els diferencials entre les inversions executades anualment des del 1977 al 2017 i les que tocarien a Catalunya proporcionals al 16/17%.
Això situa el deute històric inversor en xifres astronòmiques que mai l'Estat no ha volgut reconèixer, mentre que sí que ho ha fet en altres casos, fins i tot legalitzant articles estatutaris d'algunes de les autonomies subsidiades.
Per tant, per posar-se al dia amb Catalunya, l'Estat hauria d'invertir cada any proporcionalment al PIB, afegir-hi una partida pels deutes signats per l'estat i una altra partida fins a completar el retorn de tot el deute històric real. Ni que sigui en còmodes terminis. O sigui que l'oferta de Rajoy a Barcelona no s'ha d'abordar només des de l'òptica de si té credibilitat per complir, sinó des de la denúncia del qui continua oferint un espoli inversor als ciutadans de Catalunya pretenent presentar-ho com un regal. El que deia en començar: l'oferta dels mirallets dels conquistadores als indis.
Però, no acaba aquí. Qui pensi que portar una cartera carregada de quincalla o de regals més substanciosos permet desactivar el conflicte de l'Estat amb Catalunya s'equivoca. El tema de fons no és econòmic, sinó polític. Perquè, què hi guanyem els catalans amb rebre més o menys diners si el problema és que qui els controla -amb impostos que han sortit de nosaltres- és Madrid. I Madrid té les competències sobre les principals polítiques econòmiques que acaben tenint tants o més efectes que la mateixa inversió. Prometre uns centenars de milions d'euros més no compensa continuar pendent que l'Estat afavoreixi sistemàticament Barajas contra el Prat, o els AVE a l'entorn de Madrid en comptes del corredor, o les vinculacions amb l'oligarquia empresarial en contra de les pimes, etc .
Una política econòmica de l'Estat que està enfocada a bastir una Espanya cohesionada nacionalment encara que sigui a costa d'empobrir la seva perifèria, especialment la més productiva que és la mediterrània.
