Més enllà de les agendes diàries i els intents de la tecnologia per acotar-te el temps i l'espai, en el fons mai saps on seràs l'endemà. La vida és així d'estranya, incerta i, quan vol, emocionant. Saps on vas ser ahir, tot i que en alguns casos el curs dels esdeveniments t'impedeixin recordar o entendre'n els motius exactes. I en aquest trànsit entre una evolució i una altra, entre allò que anomenes plans i allò que acabes fent, no pares de trobar-te persones de tot tipus que, d'una manera o altra, acaben formant part de tu. N'hi ha moltes, la majoria, que conjunturalment juguen un paper a la teva existència però n'acaben desapareixent, perquè la seva presència era més passatgera del que en el seu moment vas encertar a entendre. Però n'hi ha d'altres, poques però consistents, que encara que vegis poc, encara que seguiu camins clarament juxtaposats, sempre hi són. Desapareixen corpòriament, però la seva figura es torna essencial, com si sabessis que, si les tinguessis al davant, entendrien a la perfecció tot el que penses però mai tens l'oportunitat de dir. A vegades les arribes a conèixer poc, menys fins i tot que algunes del teu entorn immediat, sense que això impedeixi que siguin el perfecte contrapunt de les teves decisions.
Aquests éssers erràtics però recurrents tenen la singular virtut d'adherir-se al teu imaginari, i saps que si mai us torneu a creuar reprendreu la conversa exactament on la vau deixar. Aquest fenomen no hi entén de sexes ni d'edats, perquè en el fons té a veure amb la capacitat humana per empatitzar amb l'altre. L'exercim poc, però la tenim. No per interès, ni tan sols per necessitat: passa i prou.
A aquestes persones no cal trucar-les ni quedar-hi bé a les efemèrides, perquè ets conscient que la vostra relació transcendeix les convencions del protocol social. I el millor de tot és que, en temps de xarxes, la vostra actitud l'un amb l'altre té alguna cosa de gesta èpica.
