a uns dies caducava un altre dels terminis per fer el referèndum definitiu per la independència, quan ja teníem data per al següent. Abans no arribi el dia, ens convocaran per a més endavant i així l'anirem passant. Si el que volien era matar el tema per esgotament del personal, han triat el millor camí. El nou Rei ja es veia a venir que tenia idees diferents a les del seu pare respecte a l'estructura de l'Estat. Ha combinat la lluita contra la corrupció sistèmica amb el desmantellament d'altres fonts de finançament de les autonomies per fer-les dependre de la caixa central, tret de bascos i navarresos que mengen a part. Per acabar amb el problema català, s'ha inflat l'independentisme per fer-nos creure que és inviable. Calien complicitats a Catalunya. L' Artur Mas, amb un discurs sense fissures, ha estat un excel·lent flautista. Els propers dos anys, decisius, els podrà viure sense cremar-se, cuidant el net, per tornar com a símbol de la moderació, venent-nos un acord pactat fa temps com a nou, una autonomia més ben arreglada dins d'una Espanya estàtica. D'altres, més tossuts, seran els que s'estavellaran contra el mur. El procés independentista és molt semblant a la gènesi del partit Podem. En aquest cas es canalitzava cap a les institucions el que va ser el germen d'una autèntica revolució popular. Un cop fermats els lideratges, després s'enfaden entre ells per un malentès o una metodologia diferent i així es va fent baixar el suflé, sense fer soroll. Aquí, en un moviment pacífic i transversal, amb dos milions de persones al carrer fent simpàtiques performances, el joc es va acabar quan vam començar a sospitar de la CUP després d'aquell fatídic empat i l'ANC s'esforçava perquè les Diades no fossin gaire fotogèniques. Uns i altres han jugat amb l'esperança dels ciutadans i ens han fet somiar amb països bucòlics, perfectes, ideals. A l'altra banda, un enemic polièdric. Que si els mercats, que si les lleis, que si la Unió Europea... La conjuntura, que es deia abans. I en Rajoy encara de president, impertèrrit i amb sis ministres de l'Opus Dei, com en els temps d'en Franco. L'Espanya immòbil i eterna.

Tot plegat ens anirà bé per entendre que mai ha triomfat cap revolució del poble. Mai. Els manaires ho són perquè saben fer-nos anar cap allà on volen. Sortim al carrer amb les cartes marcades perquè sempre anem a petar allà on ells havien previst. La revolució francesa n'és el gran exemple. Què li diria un pagès occità d'abans de la revolució a un d'ara? «Burro, fotut burro!»