Hi havia per aquí un munt de gent reprimida en no poder dir en públic -ni fins i tot en privat- com de malament li cauen les dones, els moros, els negres, els liberals, els mariques i qualsevol que se surti del seu estret marge de tolerància. Donald Trump acaba de treure'ls de la cova.

Tota aquesta tropa políticament incorrecta que com a màxim vivaquejava en els fòrums i deixava fluir el seu rancor a les xarxes socials ha sortit de l'armari.

La imprevista arribada d'aquest president a la Casa Blanca ha animat tots els reaccionaris del món a exposar les seves opinions sense complexos. Ja no necessiten de l'anonimat per expressar la simpatia que els mereixen els racistes, els xenòfobs, els misògins i si és necessari el mateix Ku Klux Klan. Una organització no governamental aquesta última que, per cert, va donar suport amb gran entusiasme a Trump durant la seva campanya.

Sembla lògic. L'accés d'un subjecte elemental i no gaire lletrat al poder és sempre de gran consol per a les masses. Si un èmul de Jesús Gil amb serrell pot guanyar la presidència de l'únic imperi realment existent, els simples de vocació entendran que res està fora del seu abast. Un dels seus ha arribat al cim.

Trump ha socialitzat el poder, per dir-ho així. Ha empoderat a la gent o, si més no, a aquesta part de la societat que es porta a matar amb els llibres i les bones maneres.

A falta de talent, un polític ha d'empatitzar almenys amb els seus seguidors fins al punt de fer-los creure que és un d'ells. El nou emperador ho ha aconseguit sense més que apel·lar al patriotisme de ferralleria sota el lema «Fem que Amèrica sigui gran una altra vegada». Una vegada que el país sigui encara més gran, també ho seran tots els americans sense distincions: ja es tracti dels milionaris com el mateix Trump, ja dels desheretats de les fàbriques que l'han fet president amb el seu vot.

La de Trump és una proclama nacionalista que, com totes les d'aquest caràcter, té les seves arrels en la inseguretat. Poc a veure amb el seu antecessor Ronald Reagan, que era conscient del poder del seu país i va aplicar un programa de desregulació i obertura comercial que va donar origen a l'actual globalització. A diferència del feble i insegur Trump, aquell actor secundari no li tenia por a la competència.

Sobre aquesta identificació entre el modern polític televisiu i els seus seguidors va escriure amb gran encert el filòsof Gustavo Bueno. «Els polítics van comprovar -deia a propòsit del programa Gran Hermano de la tele- que diversos joves ficats en una casa i sense fer res eren seguits per milions de persones. I llavors es van dir: 'va: igual que nosaltres!'»

El mateix passa, només que al revés, amb Donald Trump: un governant foguejat en els reality shows de la tele, com tots els de l'anomenada nova política. Gràcies a ell, milions d'espectadors -i televotants- van comprovar que un subjecte irascible, aparentment immadur i d'idees primitives podia aspirar amb èxit a la presidència de la nació més poderosa del món. «Un dels nostres!».

Són els que ara bramen obertament contra el progressisme i la llibertat de premsa (o de qualsevol altra classe) amb la tranquil·litat que dona el pensar el mateix que l'home més poderós del món. Eren més simpàtics quan vivien a l'armari.