Quan ETA funcionava a tot drap i les associacions de víctimes del terrorisme entorpien qualsevol intent de negociació, un tenia la sensació que ho feien per una qüestió merament pragmàtica: volien créixer en nombre d'afiliats. No entenia com les víctimes s'havien convertit en una mena de lobby a qui el govern escoltava. La lògica més aclaparadora indica que als últims a qui has d'escoltar a l'hora de solucionar un conflicte són els que s'han vist perjudicats per aquest, ja que poden ser qualsevol cosa llevat d'objectius. El dolor, i les seves cosines rancúnia i venjança, són comprensibles i humans, però no casen amb la resolució de problemes.

Ara hi tornem a ser. Amb ETA a punt de lliurar demà les armes i sense activitat des de fa anys, grups de víctimes i alguns intel·lectuals (sic) bascos reclamen una fi «sense impunitat» de la banda. Sense impunitat no significa només sense la més mínima concessió penitenciària i sense cap mesura de gràcia. Per a molta gent significa també negar-se a cosa tan simple com l'apropament dels presos bascos al País Basc. En lloc de fer cas a la saviesa popular que aconsella posar pont de plata a l'enemic que fuig, s'enquisten altra vegada a reclamar més i més. L'honor i l'honra, qualitats tan espanyoles i que tan letals han sigut al llarg de la història per als mateixos espanyols, continuen imperant.

Volen justícia, diuen. No fa gaire vaig veure per TV un reportatge sobre Irlanda del Nord i l'IRA, un conflicte molt més sagnant i cruel que el basc, que es va aconseguir resoldre. Brian Currin, sud-africà que ja havia intervingut en la pau al seu país, va aconsellar als irlandesos allò que va ser la clau: no estem parlant de justícia. No, a algú que ha perdut el pare o un fill, no li pots dir que l'assassí sortirà lliure de la presó i que això és justícia. No es tracta de justícia, deia Currin, es tracta de donar a totes dues parts l'oportunitat de començar de zero. A Sud-Àfrica i Irlanda del Nord ho van entendre.