L´any 2001 el periodista Simson Garfinkel publicava Database Nation, un llibre amb el suggeridor subtítol «La mort de la privacitat en el segle XXI», en què predeia la forma en què la tecnologia afectaria les nostres vides durant els anys següents i plantejava quines possibilitats tenia la ciutadania per preservar la privacitat, la identitat i l´autonomia en un món en què la tecnologia començava a envair tots els aspectes de la nostra vida. Garfinkel plantejava que l´única manera efectiva d´assegurar el dret fonamental a la privacitat, un dels pilars de qualsevol sistema democràtic, i el que anomenava l´«autodeterminació digital», era la intervenció estatal a través de l´adaptació de la legislació.

Deu anys després, el 2011, el diputat ecologista alemany Malte Spitz va fer públic un exemple (hi ha una xerrada TED molt interessant ­-accessible online- en la qual el mateix diputat comenta l´experiència), que ens va mostrar de forma gràfica fins a quin punt és possible conèixer la vida de cada un de nosaltres a través de les dades i com els telèfons mòbils són dispositius de seguiment que desvelen tots i cadascun dels nostres moviments.

Spitz, després d´una denúncia als tribunals i emparant-se en la legislació europea, va aconseguir un acord amb la seva companyia telefònica, Deutsche Telekom, perquè aquesta li facilités totes les dades que havia guardat durant un període de sis mesos; 36.000 línies de codi que per al polític alemany van resultar ser una pasterada inintel·ligible.

El diputat va demanar consell a experts per traduir les dades, les va publicar en un mitjà de comunicació, el Zeit Online, i els resultats no per esperables són menys impactants. Podem veure com, durant sis mesos, el diputat va en tren d´una ciutat a una al­tra, les trucades que realitza durant el trajecte i totes les interaccions que es produeixen: com truca a la seva dona, la seva dona el truca a ell, com el truquen o ell truca a alguns amics, i també com es truquen entre ells, i com es va estenent tota una xarxa de comunicacions i d´interaccions. Com comenta el mateix Spitz: «un pot veure com la seva gent es comunica entre si, a quina hora dormen, es pot veure on són els centres geogràfics i fins i tot els que són els líders. Un pot veure el que està fent la societat. I si algú està veient el que la societat fa, es pot controlar la societat».

Però a més, al factor de control social no podem oblidar afegir l´immens potencial econòmic que tenen aquestes dades, les nostres dades, que són or per a les companyies que les posseeixen i que podrien hipotèticament usar-les o revendre-les a altres proveïdors de productes i serveis.

En aquest sentit no deixa de ser interessant que a Espanya Álvarez-Pallete, el president executiu de Telefónica, sigui una de les persones públiques que en els últims anys més hagi utilitzat el terme «sobirania digital» (en realitat ja César Alierta l´havia fet servir anteriorment) i que hagi reclamat en diferents ocasions, l´última fa només uns dies, l´opció que els usuaris decideixin quin ús volen que es faci de la seva informació a través d´una «Constitució digital».

Des del grup de comunicació s´ha anunciat que ja treballen en una app per retornar a l´usuari el control sobre la informació que aquest cedeix, en una operació en la qual probablement s´estigui valorant l´oportunitat de, des d´una posició de força, exercir un contrapès al poder creixent dels gegants que més comercien amb les nostres dades, Facebook i Google, i per això serà interessant fer un seguiment de les opcions que des de Telefónica es van oferir en aquest sentit als seus clients i quin serà el seu efecte en el mercat.

En qualsevol cas, l´assumpte té una variable política i legislativa evident; als Estats Units la Cambra de Representants i el Senat amb majoria republicana acaben d´aprovar una llei per la qual els proveïdors podran revendre a tercers informació privada dels seus clients. Mentrestant a Europa aquest és un debat obert a tots els països i dins el mateix marc de la UE: a França fa només uns mesos es va aprovar una llei «Per una República Digital» en què aquesta qüestió ha centrat bona part dels debats.

El que sembla clar és que, com deia Simson Garfinkel ja el 2001, el futur i els valors de la nostra societat es veuran determinats en bona mesura per com entenem, valorem i en últim cas per com controlem i regulem les amenaces a les quals es veu sotmès el dret fonamental a la privacitat.