Quan un observa el reguitzell de secretàries que han passat pels jutjats de Barcelona per testificar en el cas Palau, queda horroritzat de la quantitat de feina que havien de tenir Fèlix Millet i Jordi Montull en els anys bons de la Catalunya emergent. I si alguna cosa ha quedat demostrada amb les declaracions de les treballadores, és que feina n'hi havia molta. Convergència va fer esforços sobrehumans per desacreditar les confessions de Millet i Montull sobre el finançament del partit polític dient allò de «com es pot creure dos delinqüents confessos?». Però en un judici, quan s'acaba el torn dels acusats comença el dels testimonis i aquests, a diferència dels primers, estan obligats a dir la veritat. Molts dels que han passat fins ara corroboren el que van dir els seus caps i, el que és més significatiu, les diverses versions coincideixen, començant per qui va ser el substitut de Millet quan va saltar l'escàndol, Joan Llinares, passant pels conserges i els famosos lingots d'or i acabant amb les secretàries. Les peces del trencaclosques es van posant al seu lloc i el que queda clar és que tota obra important per a Catalunya (metro, ciutat de la Justícia) passava pel Palau... de la Música. Millet i Montull eren uns simples comissionistes, cars això sí. Estaven enmig de les constructores i el partit i arreplegaven tot el que podien i més.
