Repassant papers vells m'ha vingut a les mans un full d'invitació a assistir a la Processó del Divendres Sant de l'any 1941. Feia només dos anys que s'havia acabat la guerra i ens trobàvem en una situació de pobresa i de costosa i difícil recuperació. Pel que fa a la Processó, tot s'havia perdut: la integritat dels temples, els misteris amb les corresponents imatges, el vestuari litúrgic, les vestes i fins i tot el vestuari dels manaies i les armadures, incloses les llances que, segons es deia, havien pertangut als terços que lluitaren a Flandes. Tot s'havia de refer. Per la Setmana Santa de l'any 1939 sortí la Processó, amb moltes improvisacions. I no hi hagué possibilitats d'organitzar el maniple de manaies. L'any 1940 ja els manaies pogueren precedir la processó, però lluint un vestuari llogat a un teatre de Barcelona. L'any 1941 ja les coses havien millorat una mica. La Congregació dels Dolors acabava de recuperar el seu temple, que ara caldria restaurar. La Confraria de la Passió i Mort ja podria sortir presidida per la nova imatge del Crist Crucificat. I els manaies estrenarien nou vestuari i armament. Però encara lluirien unes espectaculars barbes, que denotaven que aquells joves armats tenien una certa por de mostrar la seva personalitat, fent aquell paper.
La Comissió organitzadora que actuava sota la supervisió del Capítol catedralici i amb el vistiplau del senyor Bisbe, en el full esmentat, invitava els gironins a assistir a la Processó. I definia el sentit de la mateixa com un acte de veneració i amor al Redemptor. Com també serviria per demanar a l'Altíssim la completa restauració de la vida cristiana al nostre país. L'esmentada Comissió era el precedent de l'actual Junta de Confraries, que s'erigiria una anys més tard. Però supervisada pel Capítol. I alguna vegada s'havia reunit en el Palau Episcopal, presidida pel prelat.
En l'altra cara del full que estem comentant hi consta l'ordre i la col·locació dels assistents a la Processó. En primer lloc figura la Companyia de soldats romans (ara diríem maniple de manaies; però aleshores era més d'actualitat la nomenclatura castrense). Seguia la Creu processional. Aquest ordre es deu a què els manaies, com també passava amb els gegants en la Processó de Corpus, no formaven part de la Processó. La precedien, obrien el pas, però la Processó s'inicia amb la Creu. A continuació les noies de la Falange majors de 15 anys. Seguia la Joventut femenina d'Acció Catòlica. Escolania del Mercadal. Imatge de l'«Ecce homo». Senyores d'Acció Catòlica i de la resta d'associacions i confraries de la ciutat. Escolania del Carme. Imatge de la Verge Dolorosa. Militants de la Falange, majors de 15 any. Joventut masculina de l'Acció Catòlica. Homes d'Acció Catòlica i de la resta d'associacions i confraries. Escolania de Sant Feliu. Arxiconfraria de la Passió i Mort de N.S.J., portant la seva imatge de Jesús Crucificat. A continuació, les Milícies del «Movimiento» i oficialitat de l'Exèrcit. Jutjats Municipal i de Primera Instància. Audiència Provincial. Diputació Provincial. Reial Confraria de la Puríssima Sang de N.S.J. (que és la més antiga de les de la ciutat). Religiosos i clergat. Capella de la Catedral. Misteri del Sant Sepulcre. Preste i Ministres. Capítol de la Catedral, presidit per l'Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe. Exercia de Preste el degà de la seu i de Ministres, els dos capitulars més moderns en el càrrec. Amb capa pluvial i dalmàtiques de color negre; negre que ara ja no s'usa en els ornaments sagrats. El prelat vestia la «capa magna», amb una cua d'uns dos metres que sostenia un familiar. Els capitulars vestien hàbits corals. Corporació Municipal, presidida per les primeres autoritats. Tancava el seguici la Banda Militar i Piquet de tropa.
A continuació es fan avinents unes advertències. Es demana als assistents que prèviament es proveeixin de cera en els establiments de costum i que, abans de les nou del vespre, es trobin a la Catedral. Els homes al costat de l'Epístola i les dones al de l'Evangeli.
La Processó sortirà puntualment a les nou per la porta principal i es dirigirà a la baixada del Rei Martí, seguint el mateix curs que la Processó de Corpus, amb la variant que aquesta no entrarà al temple de Sant Feliu com ho feia aleshores la de Corpus.
Es recomana que, a ser possible, els concurrents vesteixin la vesta. Aquells que vulguin portar cucurulla es col·locaran en el lloc que els indiqui la Comissió. Sobre la cucurulla hi hagué diversitat de criteris. Si era convenient usar-la o si calia anar a cara descoberta. Finalment s'arribà a la decisió d'obligar a cobrir la cara, exceptuant els portants del Sant Crist. En la Processó d'aquell any 1941, uns fidels anaven amb vestit de carrer, altres amb vesta i sense cucurulla, altres amb vesta i cucurulla amb la cara tapada i alguns amb vesta i cucurulla, però sense tapar la cara.
A l'arribar a la Catedral es col·locaran homes i dones en els llocs ja indicats per abans de la sortida. Finalitzarà l'acte amb la pregària del dia, a càrrec del Preste i l'adoració de la imatge del Crist Crucificat, mentre la capella interpretarà l'himne Vexilla i el Miserere.
Com podem comprovar, hi ha sensibles diferències entre aquella processó de l'any 1941 i la dels temps actuals. Una de les coses que ara costen d'admetre és el protagonisme d'entitats polítiques i de les corporacions i autoritats. Com de la tropa. La separació entre homes i dones, tan a la Catedral com en el curs de la Processó. Els comerços on aleshores es comprava la cera ara ja no existeixen. Eren principalment a Can Colomer de la Cera de la Cort Reial, a Ca l'Adroguer Pobre de la família Batlle, del carrer Nou, i a Can Vallmajor del carrer de Santa Clara. Aquest detall no figura en el full oficial.
La presència de les escolanies parroquials i de la capella catedralícia ambientaven molt adequadament el seguici. En aquella ocasió la Confraria de la Passió i Mort era presidida per la nova imatge que substituïa la que havia estat profanada el juliol del 1936. Precisament, dos dies abans, el dimecres de la mateixa Setmana Santa, s'havia beneït la nova imatge en un acte solemne celebrat a l'església de Sant Feliu i oficiat pel senyor Bisbe. Acte que fou mou concorregut i que acabà amb una processó per l'interior del temple donant la volta al cor que encara existia i que seria suprimit al cap de poc temps. En el saqueig del temple s'havia destruït l'orgue i el cadiram; però es mantingueren les parets del cor fins que s'enderrocaren els anys quaranta, conservant la porta del rerecor, que es col·locà en una de les parets laterals del presbiteri.
Les altres imatges que figuraren en la Processó d'aquell any 1941 eren les que s'havien salvat de la crema, i algunes d'elles s'havien emmanllevat dels altars del temple de les religioses Butinyanes.
Aquell any ja els manaies estrenaven vestuari i armament propis. Dissenyats pels joves Joaquim Pla Dalmau i Josep M. Solà Camps, amb la supervisió de l'il·lustre arqueòleg gironí Dr. Lluís Pericot. Però encara lluïen les estranyes barbes, additament que aviat deixaren amb el convenciment que podien donar la cara formant part d'un maniple que adquiria caràcter de ciutadania.
