10 de abril de 2017
10.04.2017

El dilema de Rajoy i altres coses

10.04.2017 | 09:43

M'ho diu una persona castellana: malgrat la majoria de gent al sud de l'Ebre té una visió esbiaixada del procés català gràcies als mitjans de la metròpoli, a les Castelles cada vegada hi ha més persones favorables al dret a decidir de Catalunya. I afegia que el tema català, per mal portat, acabarà arraconant Rajoy de la política. L'home em plantejava el que denominava dilema de Rajoy (i qui diu Rajoy diu governs del PP i del PSOE). O Rajoy ha tractat malament Catalunya, i aleshores és normal que la majoria de catalans vulgui escindir-se d'Espanya, o l'ha tractada bé, i aleshores no s'entén la voluntat d'escissió de la majoria ni que hagi de venir a Catalunya a prometre la lluna. Exactament 4.200 M? en infraestructures fins al 2020. Parole. A Catalunya, per PIB, ens pertoca un 19% de la inversió territorialitzada i el que promet no arriba a l'11%. Sols amb corredor mediterrani, carreteres i ferrocarrils el deute pendent és de 10.800 M ?.

Consti que tractar-nos bé voldria dir, segons el meu interlocutor, respectar les singularitats culturals i lingüístiques de Catalunya i no munyir-la fiscalment. Si es van pactar 306 M? per a les emergències de rodalies en el període 2012-2016, no pot ser que a hores d'ara sols s'hi hagi invertit el 8% d'aquella quantitat. L'home complicava més el dilema: afegia que hi havia la possibilitat de sentir-se maltractats com a catalans, però trobar-s'hi bé, perquè era la manera de tenir poder fora de Catalunya (i posava el cas de Cs) i la de sentir-se ben tractats a Catalunya com a espanyols i voler-ho despistar (i posava el cas del PP català). Com sigui, estava convençut que si la majoria vol anar-se'n és que Rajoy (els governs del PP i del PSOE) tracten Catalunya malament. «Ni sap ni vol seduir Catalunya. Per això –adduïa–, caldria que Madrid comencés a respondre a la majoria dels 46 punts que li va dur el president Mas, veritables incompliments del govern central amb Catalunya, i que tornà a posar-li davant dels ulls el president Puigdemont. Madrid hauria d'entendre –afegia– que, des de la darrera conferència de Presidents de l'any 2012 (i se n'hauria d'haver fet una cada any!), les coses han canviat molt. Llavors el president Mas va anar a Madrid amb 14 diputats elegits amb llistes independents sobre 135. Ara n'hi ha 72, la majoria. Seria hora que Rajoy comencés a dubtar del seu enrocament i oferís un tracte bilateral a Catalunya».

Encara anava més enllà. En comptes d'esmentar els articles 155 (mesures extraordinàries contra l'autonomia) o 116 (estat d'excepció) de la Constitució, Rajoy hauria d'haver aplicat l'article 149, 32a i autoritzar «la convocatòria de consultes populars per via de referèndum», com asseguraven que la Constitució permet alguns qualificats experts constitucionalistes i alguns pares de la Carta Magna, encara que Rajoy s'entestés en el contrari. I amb una certa visió de la jugada afegia que els catalans érem molt llestos i que, si Rajoy desplega el discurs dient que la sobirania nacional recau en tots els espanyols, a més de respondre-li que a l'hora de la reforma dels estatuts ha votat cada comunitat autonòmica i no tots els espanyols, arribarà un moment que els catalans li direm que d'acord, que voti tothom. «I llavors, ja tindrem el pastís ben enllardat. Què votaran la resta d'espanyols? Què votarà Euskadi? Altrament, votin el que votin les comunitats, Catalunya tindrà el que volia: el resultat de la seva autonomia!» Per a ell valdria més que Rajoy no ho tornés a repetir, això que hauríem de votar tots. Rajoy, adduïa el meu interlocutor, no pot venir a Catalunya i assegurar que el desdoblament de via entre l'Hospitalet de l'Infant i Tarragona entrarà en funcionament com a corredor mediterrani el 2018 sense ser-ho. «No pot fer un discurs als empresaris i oblidar-se de parlar de l'estació de la Sagrera ni si el famós tercer fil serà d'una o dues vies... Això és prendre els catalans per idiotes!».

Ja entenen que la persona amb qui parlava no era un qualsevol. S'esplaià en els casos de corrupció, a partir dels denominats «Papers de la Castellana», que impliquen directius de Telefónica, Repsol, Almirall i membres de la família Borbó. Segons ell, els infants Alicia de Borbón-Parma, Carlos de Borbón-Dos Sicílias, i dos dels fills d'aquest, Cristina i Pedro, van regular el 2012 el patrimoni ocult que tenien al Banc Lombard Odier de Suïssa –més de quatre milions–, i sols van haver de pagar l'1,8%. «Per què es pensa que Montoro no compleix allò que va dir de posar llum i taquígrafs a tots els afloraments de patrimonis ocults? Aquí rebran els quatre enllardissats de sempre, la família Pujol i pocs més».

L'home es feia creus que els tres espanyols més rics – Amancio Ortega, la seva filla Sandra Ortega Mera i el president de Mercadona, Joan Roig– tinguin més (78.000M en total) que 14 milions de pobres. Em diu que consulti els informes d'Oxfam i ho faig. A Espanya, l'1% de la població concentra més riquesa que el 80% més pobre. El 2015, mentre el patrimoni de les 20 persones més riques del país es va incrementar un 15%, la riquesa del 99% restant de la població va caure un 15%. Els presidents de les empreses de l'IBEX35 cobren ja 158 vegades més que el salari d'un treballador mitjà. L'increment de la desigualtat al nostre país es deu principalment a la combinació d'una enorme bretxa salarial, amb un sistema fiscal regressiu, que grava poc els que més tenen. A Catalunya les dades també indiquen un creixement de la desigualtat. Només el patrimoni del català més ric equivalia a la renda anual de 150.000 famílies mitjanes al 2014, i durant el 2015, el patrimoni de les 20 principals fortunes catalanes va augmentar un 34%. La fuga de recursos cap a paradisos fiscals no ha cessat en els pitjors moments de la crisi. La inversió des d'Espanya cap a paradisos fiscals va créixer un 2.000% el 2014. Per a Oxfam amb el que es perd amb aquesta fuga es podria garantir l'atenció a més persones en situació de dependència (400.000 estan en llista d'espera).

Per al meu interlocutor , l'escàndol que mostra la hipocresia d'Europa són els paradisos fiscals i les Sicavs (Societats d'Inversió de Capital Variable). El Brexit té una raó: que la City londinenca pugui seguir fruint de paradisos fiscals al canal de la Mànega. El contradic: «He llegit que el 2016 va ser l' annus horribilis per a les sicavs». «Sí? Ets un ingenu. En els tres primers trimestres del 2016 van tenir una mitjana de rendibilitat del 10,5%. Te'l dona algun banc, a tu, el 10%? Truvi de Inversiones, una sicav gestionada por Gesiuris AM, que té com a dipositari el Bankinter, segons dades de Morningstar Direct, va arribar a gairebé el 40% de rendibilitat. El top-3 es completa amb Menara Capital de Bankia Fondos  i Elcano Inversiones Financieras de Credit Suisse Gestión, amb un 27,6% i un 23,5% de rendibilitat, respectivament. I no et pensis, en prou feines cinc sicavs superen els 30 milions de patrimoni. Consulta-ho a Internet». Ho he fet. La Muza Inversiones, d'Urquijo Gestión SGIIC (106 milions) amb un 11,6% de rendibilitat; Tortuga 2014, gestionada per Andbank Wealth Management SGIIC (60 milions, amb 12,3% de rendibilitat; Elcano, 53; Alcestis Investment, gestionada per A&G Fons SGIIC, 32, amb 17,36 de rendibilitat; Smart Social d'Inversis Gestión SGIIC (32 milions), amb una rendibilitat el 2016 que ultrapassa el 12%. Sí que ho soc un ingenu. A mi, pels meus estalvis, no me'ls dona ningú aquests interessos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema