La mort de Carme Chacón ens ha deixats freds. No només a la família socialista, sinó a tots els que ens agrada seguir la vida política espanyola i catalana. Quan a la tarda del diumenge es va saber la notícia, molts vam tenir la necessitat de parlar amb vells amics per recordar la figura de l'exministra de Defensa. Ja no importava el resultat del Girona FC a Sòria, ni l'ensopegada inoportuna del Barça... molts vam pensar que la mort és una mena d'ombra que ens envolta i que en qualsevol moment apareix.
Aquells que ja tenim una certa edat comencem a pensar-hi. Però aquesta por al darrer viatge afecta tothom. Chacón tenia una fràgil salut de ferro, però això no li privà de fer una vida normal fins al darrer moment. I és d'admirar. En la seva etapa de ministra, coincidírem a Madrid. A mi sempre m'agradava anar els actes on hi intervenien els polítics catalans, ja fos Montilla, Mas, Trias o la llavors ministra catalana.
Vam coincidir en una d'aquestes trobades i al cap de poques setmanes sopàvem al restaurant La Ancha, molt a prop de l'edifici del Congrés de Diputats. Xerràrem un parell d'hores i fins i tot em presentà el que més tard seria el pare del seu fill. Jo desconeixia la gravetat de la seva malaltia, però em semblà una dona valenta, que lluitava per unes idees, que sabia escoltar i que en tot moment volia lluitar per la igualtat. No va faltar alguna referència a la UdG i a algun alumne que havíem compartit.
Tots aquests pensaments em vingueren al cap en aquesta tarda de diumenge del mes d'abril, a les portes de la Setmana Santa. Arriba la mort en el moment més inoportú. És com aquella onada que t'engull, quan estàs tranquil·lament banyant-te i t'arrossega mar endins. No sabem mai quan arribarà, però resta clar que hem de pensar-hi i preparar-nos per aquest darrer viatge, que no respecta edats ni trajectòries personals.
Vivim tan intensament, tan pendents del telèfon, de les xarxes, del què diran... que no tenim temps per aturar el rellotge i reflexionar-hi. Estem de passada per un món ple de competitivitat, enveges i no sé quantes coses més. I al final ens acomiadem lleugers d'equipatge i sense podem viure la pròpia mort. Però ens impacta la dels amics, companys o persones que admirem, malgrat que restin lluny.
Però la Carme ha de ser un exemple per a tots. Encara que ens envoltin les dificultats, hem de viure la vida intensament. Sense deixar res per a demà. I saber estimar les coses petites que cada dia ens permet la vida. Al final, podrem arribar fins on ens porti la sort, la capacitat de sacrifici o el treball. No podrem triar el moment final. Però hem d'intentar arribar-hi havent satisfet els nostres objectius.
Vivim el traspàs de les persones que ens envolten com una mena d'esquinç al vestit. Aquell núvol negre que amenaça tempesta en una tarda d'estiu, tot transformant el paisatge. I cau una forta calamarsada que provoca un munt de destrosses. La mort ens fa plorar, ens provoca tristesa i records que tenim necessitat d'explicar, per tal de deixar ben palès que en moltes ocasions el darrer viatge és una autèntica injustícia. I més quan parlem de persones joves, que tenen al davant tot un recorregut vital amb moltes possibilitats d'èxit. Però nosaltres continuarem d'esquenes a la mort, sense por... fins que ens arribi. Com l'exemple de la Carme Chacón.
