La principal causa per la qual els espanyols -i més els catalans- paguem els impostos més desproporcionats de tot Europa és que patim un Estat tan sobredimensionat i costós que resulta quasi impossible de finançar-lo; amb 17 governs i parlaments autonòmics, dues ciutats autònomes, cinquanta diputacions provincials, consells comarcals, senadors, centenars de diputats de tots nivells, així com partits polítics, sindicats, patronals que viuen dels pressupostos generals del Pare Estat com en cap altre país més poblat i ric que Espanya com poden ser França, Alemanya o el Regne Unit.

Conscient que desgreixar l'Estat i abaixar els impostos eren, junt amb la lluita contra la corrupció i el frau fiscal, les grans prioritats econòmiques del seu govern, el cap de l'Executiu, Mariano Rajoy, va prometre solemnement durant la campanya electoral que ho faria. Però, com tots vàrem poder constatar, un cop al poder -i recentment una vegada més amb el tema dels trens catalans de Rodalies- va fer justament tot el contrari, la qual cosa posteriorment li ha fet perdre milions de vots. Ha preferit retallar serveis vitals com la sanitat, l'educació, la protecció als més febles i oblidar-se de solucionar el finançament de Catalunya i altres comunitats autònomes abans de renunciar als privilegis de la casta dirigent. Privilegis tals com mantenir les plantilles d'endollats amb carnet de militant del PP, eliminar la legió d'assessors que poblen el sector públic o suprimir les nombroses empreses públiques, observatoris que no observen res i altres institucions innecessàries, com el Senat, vertaders cementiris d'elefants creats sense altra finalitat que col·locar amb una jubilació daurada a amics polítics fidels per pagar-los els serveis prestats al partit. Les prestacions que les diferents administracions de l'Estat espanyol ofereixen als ciutadans són, sens dubte, inferiors en quantitat i qualitat a les que proporciona qualsevol altre Estat del nostre entorn europeu i, malgrat això, paguem més impostos que mai, a més de suportar els saquejos de tots els estament polítics i oligopolítics amb capacitat d'exprimir els ciutadans: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, comunitats autònomes, Servei Català de Trànsit, societats estatals, companyies prestàries de serveis, empreses nacionals de transports,...

El principal causant de l'atur a l'Estat espanyol és el mateix Estat i la seva enquistada burocràcia, que converteix en un vertader calvari la vida dels emprenedors i dels petits empresaris, que són els que vertaderament generen llocs de treball i riquesa. Mentrestant, els polítics festegen les grans companyies nacionals i multinacionals, a les quals eximeixen o redueixen a la mínima expressió molts impostos, alhora que esquilen i fan la vida impossible als autònoms i als petits empresaris. El problema econòmic de l'Estat espanyol és la baixa qualitat de la seva classe política, la qual s'ha deteriorat encara més perquè ha travessat massa sovint aquesta ratlla vermella que mai s'ha de sobrepassar en democràcia; això és quan els partits i els seus polítics professionals anteposen els seus interessos al bé comú -com recentment s'ha vist en el cas dels estibadors-. El pitjor de tot és que el possible relleu dels manaires actuals, el neocomunisme de Podem, encara fa més por. I en aquest trist context l'única solució per als catalans és marxar de l'Estat espanyol. Un Estat que amb un dèficit de més del 100% del seu PIB anual, amb una tendència a l'alça imparable, i amb un sistema de pensions que està caient a plom, està condemnat a una irrevocable fallida econòmica, política i social. I com més aviat saltem d'aquest vaixell que s'està enfonsant, millor.