Els meus fills pràcticament no saben res d'ETA, però qualsevol que tingui més de 40 o 50 anys sap tantes coses que fins i tot li sembla una sobirana llauna haver de parlar d'ETA. Un dia de 1971, a l'escola, un company de classe es va treure un casset de la butxaca i amb gestos misteriosos, i abaixant molt la veu, ens va dir que quan ningú ens veiés ens anava a posar una cinta que ens agradaria molt. Tothom es va posar molt nerviós. De què anava aquella cinta? Porno? Futbol? Noies? Arts marcials? «No, política», va dir. I un dia, al pis d'un company els pares del qual se n'havien anat a passar el cap de setmana fora, aquell amic ens va posar el casset, que era un enregistrament clandestí del judici de Burgos contra diversos militants d'ETA. Recordo bé el moment en què un dels etarres - Mario Onaindia- deia que no reconeixia aquell tribunal i es posava a cridar vives a Euskadi i després entonava l' Eusko Gudariak, l'himne dels soldats bascos de la Guerra Civil. La qualitat de la gravació era molt dolenta, però se sentien els crits dels militars que presidien el consell de guerra. «Que calli l'acusat!», Rugien. Però l'acusat i els seus companys seguien cantant. Amb orgull. Amb valentia. Amb una cosa molt semblant a l'honor.

Aquell dia, tots els que escoltem aquella gravació vam començar a admirar aquells presos que tenien noms rars -Onaindia, Uriarte, Izko de la Iglesia- i que parlaven de coses que per a nosaltres eren desconegudes. Ningú feia servir llavors la paraula Euskadi. Ni la paraula «gudari». Ni la paraula «atemptat». Ni moltes altres que després s'anirien integrant en el vocabulari habitual de tots nosaltres. I durant molts anys, tot i els crims i els atemptats, ETA va seguir despertant la mateixa admiració que ens havien inspirat aquells presos que cantaven desafiants davant d'un tribunal militar que acabaria condemnant-los a mort (encara que després, davant les protestes internacionals, la condemna va ser commutada per la cadena perpètua). I durant els anys 70 i 80, els etarres sempre van gaudir d'un alt grau de comprensió entre molts joves amb idees d'esquerres o simplement rebels. D'una manera o altra, aquests terroristes estaven fent la feina bruta que els pactes polítics de la Transició havien impedit fer. D'una manera o altra, els etarres estaven netejant el país de tota «l'escòria franquista»: guàrdies civils, militars, jutges, policies, confidents; en una paraula, «fatxes». I ja sabem que en aquella època els «fatxes» no tenien dret a la vida. I ni tan sols importava que ho fossin o no. Pel sol fet de ser funcionaris de l'Estat eren culpables i havien de ser castigats. Els anys 70 van ser anys d'una perversa fascinació per la violència, sempre que fos «revolucionària», és clar. I ETA no va deixar de dir que era una organització revolucionària.

Tot això explica que la societat espanyola trigués molt a reaccionar davant els crims d'ETA. Perquè un dels efectes més nefastos d'aquells anys va ser que parlar malament d'ETA es veia com una cosa de molt mal gust, o en tot cas molt poc cool (una paraula que no es feia servir llavors, per cert). Perquè si algú ho feia, de seguida se 'identificava com un perillós defensor de l'Espanya nacional-catòlica i els fatxes. L'admiració per aquells herois del judici de Burgos seguia fent efecte, encara que els etarres dels anys posteriors a la Constitució de 1978 tinguessin molt poc d'herois i sí molt de mafiosos i d'assassins totalitaris. De fet, no eren més que un grapat d'assassins de mig pèl que creien en la ideologia més pudentment reaccionària del segle XX: el supremacisme ètnic dels bascos purs, -és a dir, nacionalistes- que tenien dret a exigir la mort dels degenerats espanyols (una colla d'immigrants bruts i endarrerits que no es mereixien res més que un tracte despectiu). Només que aquesta ideologia estava camuflada per una bonica retòrica revolucionària i tercermundista que acusava els espanyols de ser una potència agressora i torturadora. ETA, en una paraula, actuava en defensa pròpia. I encara que de vegades s'equivocava en els mitjans, en el fons tenia raó. Així pensava molta gent.

I aquesta gent segueix existint, perquè fins i tot avui en dia hi ha molta gent al món de l'esquerra nacionalista que comprèn o justifica ETA. Pot ser que els seus mètodes estiguin equivocats -pensa aquesta gent-, però el seu discurs i les seves idees són les correctes. Al cap i a la fi, ETA lluitava contra la casta, contra l'Estat repressor, contra el capitalisme i contra els poderosos. Poc importa que no fos res més que una organització de gàngsters d'estar per casa amb el coeficient intel·lectual d'un bonobo. Poc importa que imposés al País Basc -sobretot a les zones rurals- una atmosfera asfixiant d'odi i por i amenaces que només s'ha viscut en els règims totalitaris. Tot això era igual. ETA, en el fons, tenia les seves raons, pensava aquesta gent.

I aquest és el problema: ETA ha lliurat les armes, però les seves idees segueixen estant molt vives.