Els diners -parlo de molts diners en poques mans- solen comparèixer en la política a través d'agents vicaris. I és rara la intervenció directa d'un multimilionari en la vida pública i pot exercir la seva influència de forma més discreta per intermediaris i persones interposades. A Espanya, durant el període republicà, es va debatre molt sobre la influència del senyor Juan March, el multimilionari mallorquí, tant en l'adveniment del règim que va seguir a la monarquia borbònica com en els esdeveniments que van donar lloc a la revolta militar. Una influència que el mateix March negava rotundament.
Ho explica Josep Pla en una de les saboroses cròniques. L'escriptor català es troba el financer mallorquí a les portes de l'hotel Palace i aquest se li queixa amargament per les notícies sorgides a propòsit de suposades activitats seves relacionades amb la corrupció política. «Vostè es creu -escriu Pla- això de les corrupcions? Creu vostè que tinc els diners fàcils? Li donaré jo res a ningú sense estar-ne completament segur? Vostè ha fet articles per al meu periòdic de Mallorca a tres duros cada un. Jo mai he donat res a ningú. Però, què s'ha cregut aquesta gent? Es deuen pensar que m'he tornat boig».
Pla considera el raonament d'una lògica aclaparadora. Han passat molts anys d'allò i la corrupció, en les seves diverses formes, continua sent un dels ingredients habituals del quefer polític. Aquí, i a tot arreu. Aquests dies, i a propòsit de Donald Trump i del seu govern, s'ha polemitzat bastant sobre la presència directa de multimilionaris en la governança del país més poderós del món. I alguns van voler interpretar com un símptoma que el gran capital es veu cada vegada més segur de la seva força i ja no necessita intermediaris, ni polítics professionals, per gestionar tots els seus interessos.
Entre altres coses perquè el principal argument dels milions de votants de Trump (segons ells mateixos ho reconeixen a les enquestes) és que prefereixen un empresari a la Casa Blanca que no un estirat polític de l'elit de Washington. Un argument que pateix de certa grolleria intel·lectual perquè, d'una banda, l'empresari que fa de polític té una trajectòria financera atzarosa i trufada d'escàndols i suspensions de pagaments, i, per una altra, figura en un discretíssim lloc en la llista dels més rics del món.
A Trump se li atribueix una fortuna xifrada en 4.500 milions de dòlars i els membres del seu govern, agafats en el seu conjunt, una altra d'11.000 milions. Gairebé xavalla si la comparem amb els diners que s'atribueixen a Amancio Ortega, un discretíssim veí de la ciutat on resideixo del qual mai s'han conegut les seves opinions polítiques. Al marge de tot això, cal ressenyar que la majoria dels presidents dels Estats Units (o aspirants a ser-ho) han estat personatges d'una més que discreta potència financera.
Encara que el més connectat, per via familiar, amb el gran capital va ser Nelson Rockefeller, assessor influent amb Roosevelt, Truman i Eisenhower i vicepresident amb Gerald Ford després de la renúncia de Nixon per culpa del Watergate. Dins de les files del Partit Republicà estava catalogat com a «progressista».
