A casa de Donald Trump hi havia molts llibres preciosos, incunables, obres il·lustrades i de gran format. És clar que els tresors de la bibliofília només es revelen a qui els estima i al petit Donald ni se li va acudir fer-hi una ullada, segons va explicar el majordom: potser llavors ja col·leccionava pits i culs. Doncs aquest narcisista enamorat del seu melic (i voltants) acaba de mobilitzar la Flota per intimidar el sonat de Kim Jong-un, el president nord-coreà que sembla un d'aquells dirigents baixets de la màfia que fan servir roba interior de seda i tovalloles calentes per després de l'afaitat i empren la mateixa navalla que els va polir el mentó per tallar la gola a un desafecte. Davant un panorama així, fins i tot prefereixo a MacArthur.

Tots dos, Trump i Kim, van heretar el seu imperi, és, doncs, una guerra d'hereus (com si es barallessin Rociíto i Paquirrín, però en més perjudicial) i en comptes d'acovardir al gallet, pot ser que el encrespin més. Parlant de guerres, les empreses americanes d'armament han vist créixer un quinze per cent el seu valor en borsa. Estan que se les treuen de les mans, com el pa calent: Iemen, Líbia, Síria, Afganistan. En canvi les bombes que ens posen uzbeks i kazakhs són de fabricació casolana, obtingudes a partir dels productes de neteja del súper. Aficionats.

Tot i la meva incursió en el fascinant món de les armes, segueixo sense conèixer els desavantatges que et mati una bomba de gas tòxic enfront de la bala corrent, el socarrament amb napalm (que no em sembla gaire caritatiu, la veritat), l'estellat per bomba de mil quilos en tota la coroneta o l'evaporació per artefacte nuclear. M'ho hauran d'explicar perquè el que em sembla veure és l'intent de la indústria (bèl·lica) i el seu front polític que ningú surti derrotat del tot ni rendeixi armes i així pugui seguir la baralla (les vendes i el domini). Tampoc acabo de veure per què Al-Assad és un tirà i el colpista egipci Al Sisi, no. Ni perquè qualsevol dels dos és pitjor que l'encrostat dèspota de l'Aràbia Saudita.