El carrer de l´Amargura, a Bellver de Cerdanya, s´enfila, estret i esglaonat, cercant les restes del castell. Just quan et comença a faltar l´alè, destaca un casalot del segle XVI, massís, imponent, recobert de pedra i fustam: cal Patanó. Antigament era una fonda. El 1860, els mesos d´octubre i novembre, quan el bosc plora i la natura es mostra vulnerable en la seva magnificència, s´hi va hostatjar el poeta andalús Gustavo Adolfo Bécquer. Cercava repòs i consol per a la seva malaltia. Cercava -diu una placa a la façana de l´edifici- l´aire i el sol de les muntanyes. Però ni tot l´aire ni tot el sol d´aquells Pirineus van poder derrotar una malaltia insidiosa i obstinada que acabaria enduent-se el poeta a la tomba amb només trenta-quatre anys.
Però els escriptors, encara que s´estiguin consumint per la tuberculosi (segurament la més literària de les patologies), no deixen de ser escriptors, és a dir, uns éssers curiosíssims, àvids d´històries i paraules amb les quals contar-les. Vet aquí, doncs, que Bécquer es va sentir de seguida atret per una llegenda que s´explicava per aquelles contrades: les atrocitats del senyor del Segre, amo de Sant Martí dels Castells, i el poder macabre de la seva armadura. És una llegenda d´una enorme força dramàtica, emmarcada en un paisatge sublim, que explica l´origen d´una creu de ferro situada al capdamunt d´un puig. Una història que juga amb la contradicció de dos símbols, la creu i el dimoni, com a metàfora de l´eterna lluita entre el bé i el mal.
Bécquer se serveix de la bellesa de la natura per dotar la llegenda d´una gran plasticitat: rierols, muntanyes, valls i caminois adquireixen vida pròpia i acompanyen les tribulacions dels personatges. Tot s´envolta d´una aureola de misteri, atiat per la llum crepuscular i els indrets remots conquerits per la vegetació o l´oblit. L´escriptor també evoca molts racons de la vila: la torre de la Presó, la plaça del Portal, la plaça Major, l´església de Sant Jaume i els carrerons del nucli antic. La narració traspua aquella sensació tan pròpia dels relats populars: el delicat equilibri entre la realitat i la ficció, entre els fets històrics i els imaginats. El mateix Bécquer, encapçala La creu del Diable amb una advertència que defineix a la perfecció l´esperit i l´essència d´aquestes històries: «Que lo creas o no me importa bien poco. Mi abuelo se lo narró a mi padre, mi padre me lo ha referido a mí, y yo te lo cuento ahora, siquiera no sea más que por pasar el rato».
