Les gravacions furtives de Miquel Iceta i David Bonvehí posen en relleu dues coses. La primera: que en política el perill sempre prové del foc amic. I segona, i més important, que els polítics diuen una cosa en públic i una altra en privat. Ambdues coses acostumen a ser antagòniques.

De les dues gravacions difoses, la que ha tingut més transcendència ha sigut la de David Bonvehí, el número dos de la nova Convergència. La frase «si el procés acaba malament, presentem un candidat autonomista» ha sacsejat el món virtual en el qual es mou la política catalana des de fa temps; la que ven com un gran èxit internacional una suposada reunió de 15 minuts amb un nonagenari expresident del Estats Units, Jimmy Carter, sense cap foto que ho certifiqui.

Per a molts, les paraules de Bonvehí han sigut un míssil contra el procés; per a d´altres, una traïció del ­PDeCAT. I per als que estem en contacte amb els polítics, res de nou; simplement la confirmació d´allò que sostenen en privat: no hi haurà referèndum, ni independència. Ho saben tots. La CUP també. El PDeCAT ha estat des de l´estiu passat preparant-se per al postprocés. Que ningú sap tampoc com serà, però que no trigarà a arribar. A l´ex-Convergència, només Carles Puigdemont es creu el procés, però va per lliure.

El PDeCAT va per un camí i Puigdemont per un altre. Tots dos marxen en sentit contrari. Aquesta és la realitat. La resta, propaganda, que és l´essència de la política. Maquiavel ja aconsellava que el príncep (governant) ha de fer-se respectar mitjançant l´engany i l´astúcia, però que primer ha de tractar de persuadir els amics i enemics. I, com va dir fa temps un sociòleg nord-americà, la propaganda és una formidable venedora de somnis. El problema és quan et despertes. I en la política catalana queden pocs mesos perquè soni el despertador.