17 de abril de 2017
17.04.2017

El (no) registre de la jornada diària de treball

17.04.2017 | 09:32

El dia 5 d´abril, el gabinet de comunicació del Poder Judicial va publicar una molt àmplia nota de premsa, amb el títol «El Tribunal Suprem estableix que les empreses no estan obligades a portar un registre de la jornada diària de la plantilla», en la qual explicava una part dels continguts de la important sentència dictada pel Ple de la Sala Social el 23 de març, que estimà el recurs de cassació interposat per Bankia contra la sentència dictada per l´Audiència Nacional el 4 de desembre de 2015, i anul·lava la sentència recorreguda en allò relatiu a la condemna a la recurrent a establir un sistema de registre de la jornada diària efectiva que realitza la seva plantilla. La sentència compta amb tres vots particulars discrepants, subscrits per cinc magistrats i magistrades.

En el seu moment vaig manifestar el meu parer positiu sobre la sentència de l´Audiència Nacional. Per tant, no estra­nyarà que manifesti ara, amb la deguda consideració i respecte al TS, el meu desacord amb l´argumentació de la Sala que ha portat a estimar el recurs de cassació interposat per la part empresarial. La sentència no acull la proposta formulada en l´informe emès pel Ministeri Fiscal, partidari de la desestimació del recurs.
Convé destacar la indubtable repercussió que la resolució judicial tindrà sobre les negociacions actualment existents entre les organitzacions empresarials i sindicals del sector bancari per regular el control de la jornada de treball, negociacions forçades en gran mesura per les sentències de l´Audiència Nacional i per l´actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social. L´última reunió es va celebrar el dia 5, és a dir el mateix dia i poc abans que es fes pública la sentència, i la propera està prevista el 19 d´abril, amb previsió de finalització com a màxim el 18 de maig. Comissions Obreres va emetre un comunicat molt crític amb l´actuació empresarial en la taula negociadora, manifestant, entre d´altres comentaris, que «segons la tesi de les empreses, el sistema de registre hauria de ser manual o informàtic, a elecció de cada entitat en qüestió, la qual cosa ens sembla, sinó una aberració en aquests temps pretendre que sigui manual, sí molt incongruent amb la realitat d´avanç tecnològic que vivim en el sector financer». Presumeixo que les posicions empresarials seran encara més contundents, des del punt de vista de la manca d´obligació del registre de jornada diària, per deixar-ho, com a màxim, en una manifestació de bona voluntat per ambdues parts, un cop feta pública la sentència del Tribunal Suprem.
Hauria estat lògic i raonable, en termes estrictament jurídics, que el Tribunal Suprem hauria fet referència a la fonamentació jurídica de la sentència de l´Audiència Nacional per, si s´escau, anar exposant les argumentacions que anaven a portar-la finalment a la seva no valoració positiva, però això no succeeix, sinó que directament, i sense dilacions que suposo que la Sala, o la majoria dels seus membres, devia pensar que eren innecessàries, s´entra en el fonament de dret segon, en la interpretació de l´art . 35.5 de la LET, que s´efectua «d´acord amb diferents normes d´hermenèutica», sent, per aquest ordre, el «tenor literal de la disposició», la «interpretació lògic sistemàtica del precepte estudiat», i la seva «finalitat i esperit», encara que també s´esmenta «la realitat social del segle en què vivim» (encara que només sigui per argumentar que l´aplicació dels criteris hermenèutics anteriors porten a que no sigui plausible una altra tesi que la aquí defensada).

La majoria de la Sala arriba a la conclusió que l´article 35.5 de la Llei de l´Estatut dels treballadors es refereix exclusivament a les hores extres, i que l´obligació del registre de jornada es refereix només a aquestes, i no així, doncs, a la jornada diària de treball. Després d´una anàlisi de la norma, en la redacció original de 1980 i la posterior modificació operada el 1994, sóc del parer que arribar a la conclusió a què ha arribat la sentència no lliga al meu parer amb el «tenor literal de la norma», en el qual es diferencia clarament les hores extraordinàries de la jornada, per la qual cosa no té sentit que la referència continguda en l´esmentat precepte a la jornada hagi d´anar referida únicament i exclusivament a l´extraordinària. Tampoc té gaire sentit jurídic que la redacció de dos preceptes relatius a la jornada, el primer el relatiu al contracte de treball a temps parcial i el segon relatiu a les hores extraordinàries (art. 12.4 i 35.5 de la Llei de l´Estatut dels treballadors) tinguin la mateixa redacció, però hagin d´extreure dels mateixos preceptes diferents interpretacions respecte al concepte de jornada de treball.

La nítida distinció que opera la sentència entre jornada ordinària i jornada extraordinària hagués pogut tenir sentit si s´hagués fet una interpretació àmplia del concepte de temps de treball, epígraf que encapçala la secció cinquena del capítol segon del títol primer de la Llei de l´Estatut dels treballadors, però és difícilment acceptable allò que efectua la Sala de vincular el concepte de temps de treball només a la jornada ordinària, ja que tan temps de treball, si atenem al propi títol de la secció, és el de la jornada «ordinària» com d´aquelles hores que es duen a terme de manera «extraordinària». En aquest punt, resulta si més no sorprenent que la Sala no hagi acudit a la definició de temps de treball que efectua la Directiva 2003/88/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003, que defineix el temps de treball com «tot període durant el qual el treballador romangui en el treball, a disposició de l´empresari i en exercici de la seva activitat o de les seves funcions, de conformitat amb les legislacions i/o pràctiques nacionals». D´aquesta definició no trobo cap raó que permeti situar el «temps de treball» només en la jornada ordinària i no en l´extraordinària, ja que en aquesta última òbviament la part treballadora ­també està a disposició de la part empresarial.

Vaig concloent. En suma, el Tribunal Suprem és del parer que la sentència de l´Audiència Nacional, a més d´interpretar incorrectament l´art. 35.5 de la LET, va ­imposar limitacions al poder empresarial que vulnerava la llibertat d´empresa ­reconeguda en la Constitució, la doctrina del Tribunal Constitucional al respecte i el marc legal regulador del poder de direcció.

Una sentència, sens dubte, que tindrà rellevància pràctica innegable i que mereixerà, ja ha estat així, nombrosos elogis des d´alguns àmbits empresarials i d´assessorament jurídic empresarial, però que no dóna resposta adequada al meu parer, a la realitat en què es troben un gran nombre de treballadors dia rere dia en el món del treball, i que hauran d´esperar que el parlament procedeixi a una modificació de la normativa vigent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema